Pasta

Ha arribat el dia.
Ja és dimarts i aquesta tarda anem al metge.
Aquesta nit no he dormit gaire. Aquesta i unes altres boires han mantingut el meu cervell en vigília tota la nit.
Em preocupa com encaixarà la mama la noticia. No és forta. No ho és gens, i he estat buscant la manera de preparar-la una mica per tal que quan parli amb el metge el drama sigui menor.
Crec que ho he trobat.
Potser em sorprèn i encaixa el problema amb enteresa però, coneixent-la, i havent viscut les seves reaccions amb coses molt més petites, dubto que sigui així.
Cada vegada penso més que no estem fetes de la mateixa pasta. De fet, aquest dia em tornava a dir com m'assemblo en el caràcter, les reaccions i fins i tot en el cos a la iaia Paca, la seva sogra.
Potser sí. No la vaig arribar a conèixer.
Sempre he pensat que m'assemblo molt físicament a la mama, però es veu que el meu tipus i els meus moviments a ella li recorden la sogra. Ha estat una sorpresa. Bonica.
La iaia Paca tenia un magnetisme especial que la feia ser molt estimada per tothom. Era dolça i carinyosa. Era enèrgica. Forta. Elegant donades les circumstàncies.
Feia que els seus es sentissin estimats.
Sempre n'he sentit a parlar així d'ella.
M'ha deixat un llistó ben alt. Espero no desmerèixer-la.