Fuga

Aquests dies estic especialment neguitosa.
Penso que es deu a temes laborals.
Hi ha hagut moviments a l'empresa i, com sempre, hi ha qui m'ho carrega a mi encara que jo no hi tingui res a veure.
Suposo que és molt fàcil fer servir a algú com a ase dels cops, i així distreure la crua realitat d'enfrontar-se a un mateix.
Bé, no s'hi pot fer res.
De totes formes, em neguiteja més del que voldria el fet de compartir espai amb algú que no ofereix més que males cares i algun que altre exabrupte, o bé la indiferència més absoluta portada de tant en tant al límit de no contestar encara que es parli de feina.
Estic molt enfeinada, amb problemes per trobar el temps suficient per enllestir les coses més urgents, però tot i així no acabo de desfer-me d'aquest llast.
Sembla mentida, però ja fa temps que em costa llevar-me. Em costa trobar el moment d'arrencar el dia tot sabent que vaig de pet en aquella incomoditat.
Fins fa poc no ho he relacionat, però el subconscient és molt traïdor i et juga males passades.
Després tot és córrer i, inevitablement, arribar una mica tard.
En la resta de la meva vida sóc força puntual i abans, a la feina, també.
M'agrada molt el que faig, i m'agrada fer-ho bé. Crec que, donades les meves circumstàncies, he fet prou sort, però encara no acabo de trobar el punt que em permeti posar la distància mental adequada per tal de no afectar-me gens amb tot plegat.
Tinc la porta prou tancada, però alguna esquerda no controlada deixa una certa via lliure en aquest atac constant.
Segur que, amb una mica més d'esforç, acabaré per segellar totalment la fuga.