Avui l'aire ja em somriu
amb la seva brisa fresca i juganera
passejant-se els meus racons.
Al terra, encara jeuen
les vestidures esquinçades,
procés dramàtic,
i la meva pell es presenta
amb tota la seva nuesa
al Déu de la llum.
Les ferides, encara obertes.
La mirada però, més enllà,
albirant un nou camí,
drecera feixuga i difícil.
Una mescla homogènia,
indestriable, de por i fermesa,
de serenor i empenta,
em porten, encara descalça,
a fer la primera passa
3 comentaris:
Aveura si t´arriba,jo et deia que en feu emociona am aquets escrits mes ven dit, verssos i que tu es forta i ten surtiras de tot el que et proposis i si em necesites saps que en tens pel que fasi falta...Petonitos
Felicitats. Has fet el més important: començar a caminar. I ja et dic ara que hi hauran moments de dubte, de dificultat, que voldràs mirar enredera, que dubtaràs on et porta un nou camí.... No et preocupis i sobretot gaudeix del camí. Moltes felicitats.
Moltes gràcies a tots dos!!
Mª Rosa: sé que puc contar amb tu!!
Tresinores: ara per ara el veig com un camí desangelat. No puc caminar amb qui voldria i suposo que el gaudi trigarà.
Tot i així, tiraré endavant. Potser algun dia trobaré nous paisatges.
Publica un comentari a l'entrada