Actituds positives

Ahir una companya de feina se'm va enfadar una miqueta.
En quan em va veure, va posar cara de malalta i, com sempre, em va explicar que es trobava molt malament.
Com que no la vaig plànyer i vaig intentar animar-la, es va molestar.
No puc entendre aquesta actitud davant la vida, sempre buscant la compassió dels altres per nicieses.
Tothom en te, de problemes, però els hi hem de donar el lloc justet, ni una miqueta més.
Potser sorprèn que tot això ho digui algú com jo, que s'ha passat molts anys queixant-se de les seves malalties.
Les circumstàncies eren dures, ja que els calmants no funcionaven i fins i tot m'havia punxat jo mateixa per poder anar a estudiar. La pèrdua del pare, el desastre econòmic...
Vaig perdre el riure. Em vaig tornar agre i tot se'n van anar a pastar fang.
Fins que no vaig entendre que, ja que el dolor i jo érem una parella indissoluble i la única solució passava per aprendre a conviure junts, res no va funcionar.
Em vaig relaxar i tot va començar a millorar. Molt a poc a poc, però sempre endavant.
Amb el temps va tornar el riure.
La meva vida ha canviat.
Amb aquest bagatge i bons amics he aprés a decidir per mi mateixa i a veure la cara positiva de tot. Sempre hi ha una cara positiva, si un la vol veure.
El meu aspecte, les meves relacions laborals i personals han girat al cent per cent, i sovint trobo somriures.
He aconseguit moltes coses, algunes força importants.
És clar que encara queda molt camí per fer, però per això som aquí, per millorar.
A l'assaig d'ahir, una soprano de la coral em va dir que hauria de pagar el doble, ja que era evident que era la que més gaudia de tot.
Aquest comentari i uns ulls brillants, el millor regal!