Fa pocs dies vaig anar al cinema a veure "El silenci abans de Bach".
M'ha fet pensar moltíssim, però, d'entre totes les reflexions, una.
Donada la vida que portem, sempre atrafegats, no dediquem el temps necessari a escoltar música com Déu mana, es a dir, tranquils i sense fer res més que gaudir d'ella. Ans al contrari, en el meu cas, les millors peces sempre comparteixen la planxa, cosir o alguna feina de la casa que, això sí, no sigui especialment moguda.
Perds el fil. No pots captar els detalls. Hi passes per sobre.
A la pel·licula surt reflectit aquest tema: una variació tocada en un vagó de metro en moviment, una forquilla que cau a casa dels Bach en mig d'una lliçó...
Sempre he tingut mala consciència al respecte, però suposo que és la forma més habitual d'avui en dia per gaudir d'un art que vol concentració.
4 comentaris:
Fins ara havia d’escoltar la música com tu, treballant a casa o a la feina, perquè el temps no donava per més. És el preu que teniu de pagar els joves. Ara que no soc “tant jove” puc per metre’m el luxe de gaudir de la música com mai. De vegades quan sento alguna composició que m’arriba molt endins, tanco els ulls i és com si l’esperit s’enlairés; de fet és com una oració. No soc gaire resaire de paraules ja fetes, però a voltes sí que penso: Déu meu això va per Vos, és el sentiment més bo que us puc oferir.
Una grip empipadora m'ha fet estar força dies a casa. Les poques estones en que el mal de cap no m'ha tenallat he aprofitat per escoltar Bach, ja que ara en disposo de tota l'obra. Un luxe!
Han estat estones privilegiades, ja que no he fet res més que seure i escoltar. Si és així, visca la grip!
sempre ens quedarà Bach...
Sí senyor!
Sempre ens quedarà Bach....
Publica un comentari a l'entrada