Ahir en sopar amb uns amics, uns d'ells em varen comentar que aquests dies de viatge he anat força accelerada. Que he xerrat i rigut molt més del costum. Potser una mica massa.
Esta clar que és tal i com ho han vist ells, no pas jo.
A nivell personal, han estat uns dies excepcionalment complicats, per diversos motius no relatables, però sempre he provat d'aconseguir de no traslladar res de tot plegat als demés.
De fet, les meves angoixes les he calmat llegint i rellegint un recull de Martí i Pol que sempre portava a la bossa. És un poeta que m'ajuda, i així ha estat de nou aquest cop.
També he aconseguit força moments de recolliment que fins i tot han donat com a resultat quatre poemets (si és que se'n pot dir així, donat el meu escàs talent) que potser publicaré en dies més propicis.
És clar que he rigut i força, i potser així, inconscientment, he deslliurat alguna angoixa, però també és cert que he estat rodejada de gent molt ocurrent, que constantment anaven fent comentaris d'aquells que sempre em fan molta gracia. I és que el bon ambient corria arreu i tots plegats hem gaudit de la companyia mutua.
En qualsevol cas, tot són percepcions, i aquesta és la meva.
2 comentaris:
Cuando hay demasiada gente, demasiado movimiento...a veces es demasiado. A pesar de estar pasándolo bien, esos momentos para el recogimiento y la calma son, más que necesarios, vitales...El exceso de gente, de risas, a mí me cansa... Pero es una percepción personal, también.
Coincidimos! Sin esos momentos, el viaje se hubiese convertido en una locura!
Publica un comentari a l'entrada