Geranis

Aquest és el regal que em varen preparar els geranis de casa en arribar de l'hospital, ara fa un mes, després d'unes quantes setmanes de no cuidar-los.
Ara la cosa no és tan intensa, però sempre es recorden de posar color a la meva vida.

De bojos!

Avui ha estat un dia de bojos. O potser més, per acabar boja de veritat.
Això de la ERE és una conya. La producció va in crescendo i nosaltres anar fent festa.
Jo ja tenia problemes per deixar enllestides les feines més urgents. Imagineu-vos ara que, si no sóc jo la que es queda a casa, és qualsevol altra persona de la que necessito informació.
I així no acabem mai.
Ara, a l'amo no li expliquis res de tot això. Ell només vol que surtin les comandes en el plaç que ens marca.
I el meu cap, que de vegades també patina, i has de refer una feina de moltes hores per un canvi d'aquells d'últim moment, que se li acaba de ocórrer. Ell no té cap noció del treball que tot plegat representa.
Amb aquest ritme frenètic, i afegit als nervis que ja porto de casa, avui hi ha hagut un moment en què he sortit al magatzem a fotre quatre crits.
Immediatament m'he avergonyit de tenir tan poc control, però no es pot estar dies i dies corrent sense parar i fent dues o tres feines alhora.
I marxa a Bilbao per solucionar problemes.
I ha planat un viatge a França que sembla que potser li encolomaran en aquest company nou. Si és així, ho agrairé profundament.
En sortir, he tingut la sort que a la radio han posat sis de les antífones del Magnificat de l'Arvo Pärt.
Fa molt poc que he pogut comprar aquest disc, el "De Profundis", i encara no he acabat d'absorbir-lo.
Aquests discs que tan m'emocionen necessiten que els escolti força vegades, i aquest em té captivada.
Així que he anat conduint per les corbes que pugen a Begues tot provant d'escoltar aquells acords impactants. I m'he distret.
En arribar, aquella olor que fan els carrers quan comença a ploure, afegit en un terrabastall de trons en mig d'un cel fosc.
I han caigut quatre gotes.
No tinc clar si es quedarà la cosa aquí, però a la terrassa he gaudit d'un gran espectacle.
La natura sempre emociona.
Ara penso en la verdura. Em ve de gust fer verdura per sopar.
A veure si sóc capaç de trobar una mica de tranquil·litat i gaudir d'un vespre adequat.

Cabell pintat

Avui m'he embarcat en una nova aventura.
Bé, de fet és una cosa ben senzilla, però quan t'emboliques per primera vegada sempre fa una mica de basarda.
M'he tenyit els cabells a casa.
Ja fa temps que una companya de la feina porta un color d'aquells potents que a mi m'agraden, i resulta que se'l posa ella.
En saber com m'agradava, es va oferir de seguida a portar-me una caixeta d'aquelles amb tots els ingredients. I jo, tota decidida, vaig acceptar.
Aquest matí ha estat el moment adequat.
En llevar-me, m'he posat uns guants de plàstic i una samarreta negra que no uso i, apa!, a tenyir que es fa tard!
El tema em feia respecte, i he de dir que no ha quedat perfecte, però ha estat una bona experiència.
Ens haurem menjat aquell taronjós deslluït de fa dies, i segur que la propera vegada encara quedarà millor.
La meva butxaca ho agraeix doncs, tot i ser un tint de qualitat, és molt més econòmic que el que et posen a la perruqueria.
Ja veurem què diu l'Isi quan vagi a tallar-me, però suposo que entendrà que en temps de crisi val tot.
Afegeixo una imatge del resultat.

Revetlla

Els petards no paren d'espetegar. No m'agraden els petards. I al Floc tampoc li agraden. Ha tremolat com una fulla quan hem sortit a passejar.
Encara no sé com se m'ha acudit portar aperitius d'aquells fregidets. Jo no en menjo gaire de fregits. I ara sembla que tota la casa se n'hagi atipat.
Revetlla a la zona comunitària d'uns bons amics.
Diuen que toca sardinada i musclos. A veure!
Fa humitat. Segur que els meus ossos em diran com d'enfadats estan amb aquesta humitat.
Jo, per si els ajuda a mantenir una mica el bon humor, m'he posat pantalons llargs, bambes, i m'enduc un jersei. De color fucsia. Avui el verd no. No sé ben bé el perquè, però el verd ni de broma.
Anirem a peu, ja que no està gaire lluny i així no hi haurà problemes amb el cava. Bé, i la sangria.
A mi em mareja la sangria. No sóc de barreges. Hauré de vigilar.
Els geranis m'estaven demanant aigua a crits.
No he estat gaire per ells aquests dies. I no s'ho mereixen. Aquesta primavera m'han regalat una florida tan espectacular que fins i tot la mama em va dir que ella no els ha tingut mai així.
I jo ara els hi faig passar set. Quina barra!
He fet una regada ràpida i demà m'hi entretindré.
No n'espero gaire d'aquesta revetlla. No estic gaire d'humor.
Em distrauré, menjaré i riuré. Potser sí que m'esboirarà una mica.

Minuts

Esgarrapo uns minuts que no tinc per escriure quatre lletres, ja que bàsicament enyoro escriure aquí.
Massa feina de tot tipus, i problemes prou importants que poden canviar i canviaran la meva vida, vulgui o no vulgui.
M'he d'empassar uns quants gripaus i, no us penseu, n'hi ha una colla que ja ballen dins del meu estómac, però els més grossos estan a la porta de casa, i ja han trucat per entrar.
Faig mans i mànigues per mantenir-me serena i tranquil·la, però ara mateix un neguit important, que m'ha acompanyat quasi bé tota la tarda, m'enganxa l'esquena.
A dins de casa no aconsegueixo esbossar ni un somriure, i els que veig em molesten.
Sort que defora estant ningú ho diria. O potser sí, si és que se'm coneix força.
A la feina gaudeixo molt de la feina compartida amb un company nou de fa pocs mesos, algú qui coneix força bé el camp en que treballem, i puc lligar químicament tota una colla d'assaigs físics dels quals potser jo tinc més experiència.
Sembla mentida com tot acaba lligant amb els principis més bàsics de l'impediment estèric.
Vaig a fer sopar de seguida, que avui hi ha assaig i el temps corre!

Agenda

Demà dia de metges.
Avui comentava amb una amiga que encara no he pogut aprofitar cap dels divendres d'aquesta festa estranya per fer res del que m'havia proposat.
No us penséssiu ara que parlo de farres, no; parlo també de feina, d'aquella feina de casa que et pren molta estona, potser tot un dematí, i que mai trobes el moment, bé, la gran estona, per fer.
Necessito un matí per netejar el sofà. Sembla que no i pren força temps el fet de desenfundar-lo, fer les rentadores oportunes, i, el que és pitjor doncs passa com amb els texans, que s'encongeixen una mica, tornar a vestir-lo.
Un altre gran matí l'he de dedicar a les cortines.
No m'han agradat mai aquelles cortines gravades o brodades, de roba fina, que durant molts anys he vist arreu. Sempre les he tingut de cotó gruixut, de color cru, amb alguna sanefa de roba estampada.
Em segueixen agradant molt, però demanen una bona estona de planxa tot aprofitant aquell moment en que encara són humides.
I les dues peces del menjador són enormes....
Demà però, com deia a l'inici, metges de mama matí i tarda.
M'he de llevar tan d'hora com qualsevol dia laborable i, ara mateix, em fa mandra.
La meva amiga, en saber la agenda, no ha pogut més que dir que és estressant.
Què hi farem!
Aviat vindran temps millors!

Herbes per dormir

Aquests dies pràcticament no dormo.
Un neguit que ve de molt endins em nega el descans.
He de dir que sembla que avui estic una mica millor, però també pot ser que estigui blana de tant de cansament, sobretot mental.
Entre les dues últimes nits no he arribat a les vuit hores, i el cap de setmana passat no es pot dir que anés gaire millor.
El mal de cap, intens, no em deixa, però tot i així, laboralment parlant, ha estat un bon dia.
He treballat molt, a bon ritme i amb ànim, doncs la resta del cos, si exceptuem la contractura, ha rutllat força bé.
Però necessito dormir. Una colla d'hores totes seguides.
Avui provaré de fer-me unes herbes que m'ajudin. Una barreja d'aquelles que a mi m'agrada fer, amb tres o quatre coses adequades.
Necessito anar a l'herbolari, ara que hi penso.
Des que la mama va ser operada que no hi he anat i, tot i que tenia força estoc, l'estic acabant.
Aquelles piles de pots de vidre són pràcticament buits, com mai.
Sort que tinc de tot el que necessito avui.

Subconscient

El divendres va ser una mica difícil.
A la feina del trasllat i la posada en marxa de la casa s'hi va afegir una revifada de la contractura que, en un inici, no vaig entendre.
I és que sempre et queda un neguit en deixar-la a casa.
Tot i que penses que li anirà bé, hi ha un sentiment mal definit d'angoixa, de pensar que potser no has fet prou, o que te la treus de sobre.
Les fiblades punyents no ajuden a veure les coses amb l'espai necessari.
Ahir, en tornar a casa seva, em vaig trobar una mama molt animada i força activa que, al seu ritme, havia fet força feina al jardí.
Allò ja comença a semblar una altra cosa.
Varem preparar juntes la medicació d'avui, i crec que ha entès bé tot el que ha de fer.
Si res no s'embolica, crec que estem a la recta final, i que en un temps prudencial, tot i que jo hi hagi d'estar més a sobre, tornarem a la normalitat.
Ara només cal que el meu subconscient s'ho cregui i deixi de marejar-me amb aquests problemes de salut tan empipadors.

Tornem a casa

Demà tornem a casa.
Deixaré a la mama a casa seva, en una primera fase, si és que es pot dir així.
Seguiré portant la intendència de casa seva, per tal que no tingui gaires complicacions.
Està prou bé donades les circumstàncies, i crec que li serà bo tornar al seu entorn. En té ganes.
Tornar a les seves plantes i estar amb les seves coses li farà prendre la iniciativa i segur que la ajudarà.
Aquí a casa he de confessar que les coses han estat més fàcils del que em pensava. Tots plegats hem sabut estar al nostre lloc i hem estat prou a gust.
Aquest vespre, a la cuina, tots tres n'hem parlat i hem arribat a la conclusió que estem contents.
El que sí que ha estat un desastre és el seu jardí.
Amb una regada no gaire galdosa per setmana no n'hi ha hagut prou, i hi ha unes quantes baixes, algunes de les quals em saben força greu.
Algunes begònies (m'agraden moltíssim les begònies), una de les tres gardènies, ciclàmens (clar que els ciclàmens, de cara a l'estiu...), el planter de violetes i unes quantes plantes més han causat baixa de l'estoc verd de casa.
Segur que la mama, poc a poc, revifarà alhora que les seves plantes.

Somatitzo, i de quina manera!

Estic una mica desorientada.
Degut en aquesta potent contractura, que ha revifat a l'ample, he hagut de tornar al fisio, un noi d'aquí de Begues que em coneix prou bé, doncs hi vaig tots els mesos, i en qui tinc confiança plena.
Ja fa temps que em fa osteopatia, d'una forma que és adequada a les meves necessitats.
I em funciona molt bé.
Aquest cop, el David s'ha quedat parat en trucar-lo, doncs feia menys de dues setmanes que m'havia tractat.
I hem treballat diferent. Hem hagut d'anar per altres bandes, ja que ell sempre es guia pel que veu en cada moment.
Somatitzo les coses.
És curiós com en la època que considero la més feliç de la meva vida, doncs he crescut moltíssim a nivell personal, puc somatitzar tant els disgustos.
Tant els problemes casolans (sobretot econòmics), com els personals.
És evident que tinc un munt de problemes importants, més que en qualsevol altra etapa de la vida, però no deixo de ser dinàmica, riallera i feliç.
Hi ha qui diu que soc un belluguet, i que sempre se'm sent riure. I potser sí que és veritat.
I gaudeixo molt de la vida. Com mai!
Però tot i així no he après a posar la distància necessària per tal que els maldecaps importants no m'afectin tant.
Escolto els consells de la gent en qui confio i que té molta més experiència que jo, i procuro adoptar els que em semblen més convenients.
M'hi esforço, però és evident que no me'n acabo de sortir.
Perseverarem!!

Montse!

Potser molts de vosaltres no ho sabeu, però porto l'arxiu musical de la coral.
Ara estic endreçant partitures.
La majoria de les que vaig haver de deixar ahir em varen tornar rebregades, tot mostrant el neguit de la gent que les va fer servir.
I és que ahir la vida es va mostrar de nou amb tota la seva cruesa, amb un cop ben contundent, amarg.
Varem cantar per dir adéu a una de les nostres companyes, la Montse Méndez. La nostra tenora.
Encara em costa d'encaixar que el que va començar semblant una grip mal curada a finals de febrer hagi esdevingut un càncer cruel, eficaç i veloç.
I se la ha endut sense contemplacions, encara que no ha aconseguit fer-li perdre la seva manera de fer, el seu caràcter.
Fins a l'últim moment ha estat la dona generosa que sempre ha pensat en els seus, amb molta però que molta empenta, i forta; amb una envejable fortalesa de caràcter que molts de nosaltres voldríem.
A la coral, ella i el Toni, la seva parella, ja fa uns anys que s'havien implicat en la organització de la majoria dels nostres actes, donant-los-hi un nivell tant estètic com cultural absolutament admirable.
Us explicaré una anècdota referent a un Sant Jordi que sempre restarà en la meva memòria.
Per una errada en les llistes, el poema de'n Miquel Martí i Pol que havia triat jo per llegir es va donar a un altre cantaire.
La Montse, tot sabent com m'agrada aquest poeta, per al següent Sant Jordi, sense haver de demanar-lo, em va portar un poema del mateix autor per que el llegís. Feia un any i se'n recordava!
Aquest any, que va anar organitzant l'acte des de'l llit, tampoc em va deixar sense.
I ahir per la tarda les nostres veus sortien escanyades per la emoció que ens embargava.
Montse, vas voler que et recordem amb alegria, i així provaré de fer-ho, com també provaré de no oblidar mai el gran exemple que has estat per a tots nosaltres.

Tiananmen

Ahir en volia parlar i, ara, tot i l'hora, aprofito el moment.
Vaig sentir a les notícies que feia vint anys de les matances de Tiananmen.
Ho tinc molt present.
Jo llavors tenia vint i cinc anys, i tot i haver vist alguna vegada les càrregues dels grisos a Barcelona, no vaig poder deixar d'impressionar-me per la desproporció de forces d'aquella barbàrie.
Tots coneixem la imatge d'aquell estudiant que s'encara en un tanc.
Aquella gentada, jovent amb ideals, amb ganes de canviar les coses, va ser escombrada, maltractada, assassinada, per tal de mantenir un sistema que ha portat al país a una prosperitat que se'm fa estranya.
No entenc d'economia, però tinc la impressió que aquella gent viu en una altra mena de misèria, treballant en condicions molt precàries i vivint encara pitjor.
I sembla que ningú ha dit res.
Els països importants varen mirar cap a l'altra banda doncs suposo que no es volien enfrontar en aquell gegant que es despertava.
Mentre tant, encara hi ha gent a les presons, i ells van fent.

Sóc viva!

Fa uns dies, a l'hospital, vaig sentir com una infermera li deia a una pacient, una senyora ben gran, que si sentia dolor era senyal que era ben viva. Jo vaig pensar que té la seva part de raó.
Avui però, he tingut consciència de fins a quin punt estic viva, i no cal; no cal tant.
Una contractura cervical, d'aquelles bèsties, ja fa dies que em fa la guitza, i, avui, ha decidit que mana ella.
El dolor ha arribat a ser tan intens que, tot i prendre tot tipus de medicaments i posar-me un esprai que em fa molta mania per la mala olor que fa, m'he marejat força vegades.
M'he hagut de posar al llit i, ara, em costa horrors escriure.
Anirem a seguir descansant i potser demà podré escriure sobre aquella massacre que em va impressionar tant ara fa vint anys.

Dia amable

Avui ha estat un dia amable.
Ahir, tot i anar a dormir tard, vaig aprofitar el dia per descansar, i això es nota. Clar que em calen molts més dies com aquest per posar-me a to, però ahir va anar-me bé.
A la feina, he necessitat una estona per posar-me a lloc, però no hi ha hagut angunies. He treballat força, però amb una certa tranquil·litat.
Al migdia, el temps ha donat de sí, i he pogut fer tot l'àpat asseguda, sense haver d'estar preparant coses mentre menjo.
He de dir que enyoro els migdies a la empresa, en que puc menjar i després dedicar una estona a l'estudi, la lectura o la escriptura.
Una tarda sense gaire problemes, que ha acabat amb una activitat de les que més m'agraden: la classe d'història de la música.
Avui hem donat una volta pel segle vint, música que cada vegada es va fent més meva, que estic aprenent a escoltar.
Em fa tremendament feliç el fet de seguir d'alguna manera aquells estudis musicals que vaig fer de petita i adolescent. Juntament amb el cant, omplen el forat que em va quedar en estar-ne allunyada una colla d'anys.
El sabor de les rodanxes de lluç del segon plat, després d'un entrant saludable amb verdura, ha acabat d'arrodonir un dia agradable. Un dia amable.