Violetes

Aquest matí, d'hora si pensem en diumenge, la mare ha trucat a casa per preguntar-me quin dia era. Estava desorientada, i no sabia si calia anar a comprar.
Hem estat xerrant una bona estona. Una conversa agradable, amb la que la he anat fent pensar en les coses que hem fet aquests últims dies. I s'ha quedat convençuda i tranquil·la.
És curiós com perd el moment actual i, en canvi, t'explica coses de la seva infantesa i joventut.
Fa uns dies em va dur un ramet de violetes, molt bonic i olorós, amb aquell perfum conegut i suau.
Em va explicar com sempre li havien agradat tant aquestes flors, i que era costum als anys quaranta vendre'n petits rams.
I així, passejant per la Rambla, es va enamorar d'un d'aquells capricis de la natura, i les giragonses que va haver de fer el pare per comprar-lo, ja que els diners eren escassos. I com de feliç es va sentir.
I que, per rememorar-ho, sempre n'ha tingut al jardí.
I és veritat. A casa seva sempre he vist el racó d'una de les jardineres amb un parell de pams de fulles baixetes i frondoses, que de tant en tant giren en un mar virolat i perfumat.
Ara n'he plantat un brot a casa. Espero reeixir amb la planta per mantenir el record d'aquella dona jove d'extraordinària bellesa que he vist a tantes fotografies i que ara ha esdevingut una iaiona amable i dolça.