Turmenta

La pluja ha arribat com una dansa.
Amb un inici suau, d'olor a temps antic, humitat i calor d'estiu, s'ha anat anunciant amb una remor sorda mentre ens dibuixava taques a la roba i el meu cap viatjava en aquella turmenta veneciana embolcallada de Mahler.
El que semblava un tentineig, s'ha començat a desplegar de forma robusta, netejant carrers i ànimes mentre la meva pell agraïa la calidesa del recer. De la terrassa estant, l'espectacle poderós em permetia romandre a tocar d'aigua sense rebre la mullena i he gaudit d'una estona de poder i força.
Finalment els dimonis han desplegat totes les armes i el brogit tronador i el terra mullat m'han fet fora de la plaça.
I, com en un final sorpresiu en què la orquestra ens deixa sense alè en aturar de cop la força de la música, tot allò s'ha acabat, amb un silenci incòmode. Amb aquella sensació de deixar despullada l'ànima mentre mires amb desgrat la blavor que torna al cel tot provant d'acompassar de nou la respiració al tempo.
I tot torna a la calma, desitjada o no, del ritme de les nostres vides.