En Josep Barri, el meu veí d'infantesa, ha estat una de les persones més decisives a la meva vida.
Home d'una intel·ligència notable, erudit i gran conversador, va saber poc a poc fer reflexionar a una nena que esdevingué una adolescent amb molta més consciència del mon que l'envoltava.
Patia una invalidesa molt severa ja que totes les seves articulacions estaven travades per una cruel malaltia reumàtica, però em donà una gran lliçó de vida amb l'acceptació de la seva condició i la seva fermesa en treure el màxim profit del temps de que gaudia, que prenia com un gran regal.
No va deixar mai d'estudiar. Era un bon químic i es posava al dia llegint publicacions científiques d'alçada. Aprofitava per practicar idiomes i reia molt mentre m'explicava les primeres lliçons d'anglès. Sempre escoltava bona música, llegia molts llibres i, com no, fullejava tot sencer l'Avui. Cada dia.
Encara recordo com em venia a buscar la mare, enfadada, ja que les hores al seu costat volaven vertiginosament i deixava de banda les meves obligacions de casa.
Qualsevol cosa era una excusa per anar a veure'l. Des de la compra d'un vestit nou al resum de la última classe al conservatori, passant per les mil anècdotes del dia a dia d'un infant.
Amb ell vaig aprendre a estimar als altres i a ser conscient de com era d'important cultivar l'esperit, passant per sobre de les banalitats.
Em va ensenyar a creure en un Déu alliberador, sense lligams moralistes.
Qui hauria dit llavors que em serien tant útils les seves paraules, sempre presents en els moments difícils, i qui hauria pensat que ens unirien estudis i malaltia.
Compartíem gustos musicals (bé, ell era defensor de Mozart i jo de Bach), pels bons llibres (n'he heretat uns quants dels seus) i pels dolços (vaja quins dos llaminers!)
Em va prometre que sempre que el necessités hi seria, que m'ho faria notar, i així ha estat.
Aquestes quatre ratlles són un petit homenatge a un gran home que va saber viure i deixar al seu voltant una empremta inesborrable
3 comentaris:
Vas tenir molta sort de conèixer en Josep Barri, i més en l’edat en que et trobaves, en plena formació.
Ell va despertar en tu una gran sensibilitat, encara que a voltes massa sensibilitat ens neguiteja. No la menyspreïs, és una extraordinària riquesa; fa patir, però també fa gaudir molt per que captes coses que per algunes persones passen desapercebudes.
Si no es conrea l’esperit, només es viu de sensacions.
La veritat és que em sento molt afortunada d’haver-lo gaudit durant molts anys. Encara avui em guia a través de totes les aventures de la vida. Sempre serà un dels meus referents!
Jo també vaig conèixer al Sr. Josep la senyora Carolina i la Sra. Montserrat; de tots tres en guardo un record inesborrable. A set anys la senyora Montserrat va regalar-me pels Reis un cavall de cartró. Ja més grandet, com que sempre estava barrinant amb fustes, la senyora Carolina va comprar-me un ribot, un informador i un metro de fuster, el ribot i l'informador encara els faig servir; en morir-se la senyora Carolina va ser quan el Sr. Josep va venir a viure al carrer Sant Eudald, és llavors quan en tractar-lo vaig descobrir una persona especial.Em sorprenia i m'admirava veure'l muntar un aparell de radio amb aquelles mans deformades, i construir i fer anar una maqueta de tren; Deixar-li discos de Pink Floid i de Jethero Tull i escoltar-los i fer-me comentaris intel.ligents sobre aquella música tant allunya dels seus gustos i sobretot sempre aquella rialla franca i esperançadora. M'ha agradat molt trobar en un blog el teu escrit.
vermutdereus@hormail.com
Publica un comentari a l'entrada