El mateix neguit que proporciona el veure plorar a un nen petit desconsoladament, sense saber ben bé el que li passa ni com ajudar-lo, te'l fa sentir un amic que pateix. T'adones de com una persona que saps forta i amb empenta veu trontollar els seus ciments degut a causes diverses.
En ocasions, la mort d'un familiar proper, d'altres, el fet d'afrontar una nova etapa en la seva vida, a priori difícil; també un cúmul de circumstàncies adverses poden fer que el cansament venci a la voluntat.
Ells, que tantes vegades t'han ajudat, tanta empenta i optimisme t'han contagiat, ara pateixen.
I tu, voldries trobar la vareta màgica amb que esborrar els núvols; fer que el mal temps marxi i torni a lluir un sol radiant.
Procures ser allà, escoltar i donar mostres generoses d'afecte. En ocasions, fer riure.
Però no coneixes el catalitzador adequat per que la reacció prosperi.
Només pots estimar, estimar amb molta força, i esperar que aquest afecte esdevingui una engruna més per a crear la fórmula convenient que guareixi la pena.
Et sents petit i insignificant per la manca de mitjans, però alhora saps que pots ajudar. I allà que vas! Amb totes les ganes!
Va per tota la gent que m'estimo i m'estima.
Sóc afortunada, en són molts!
3 comentaris:
És ben cert; el patiment compartit és menys patiment!
Dius que només pots estimar... paraula màgica, és la única que “sap estar”. L’amistat és la manera d’estimar quasi perfecta per que és desinteressada.
Tot el que trobes pel camí està fet per permetre’t d’estimar més.
La veritat és que no és gens difícil estimar a tota la gent que tinc al voltant. Sou fantàstics! I sí, sempre he pensat que el fet de compartir les penes fa que la càrrega sigui molt més lleugera.
Publica un comentari a l'entrada