Montse!

Potser molts de vosaltres no ho sabeu, però porto l'arxiu musical de la coral.
Ara estic endreçant partitures.
La majoria de les que vaig haver de deixar ahir em varen tornar rebregades, tot mostrant el neguit de la gent que les va fer servir.
I és que ahir la vida es va mostrar de nou amb tota la seva cruesa, amb un cop ben contundent, amarg.
Varem cantar per dir adéu a una de les nostres companyes, la Montse Méndez. La nostra tenora.
Encara em costa d'encaixar que el que va començar semblant una grip mal curada a finals de febrer hagi esdevingut un càncer cruel, eficaç i veloç.
I se la ha endut sense contemplacions, encara que no ha aconseguit fer-li perdre la seva manera de fer, el seu caràcter.
Fins a l'últim moment ha estat la dona generosa que sempre ha pensat en els seus, amb molta però que molta empenta, i forta; amb una envejable fortalesa de caràcter que molts de nosaltres voldríem.
A la coral, ella i el Toni, la seva parella, ja fa uns anys que s'havien implicat en la organització de la majoria dels nostres actes, donant-los-hi un nivell tant estètic com cultural absolutament admirable.
Us explicaré una anècdota referent a un Sant Jordi que sempre restarà en la meva memòria.
Per una errada en les llistes, el poema de'n Miquel Martí i Pol que havia triat jo per llegir es va donar a un altre cantaire.
La Montse, tot sabent com m'agrada aquest poeta, per al següent Sant Jordi, sense haver de demanar-lo, em va portar un poema del mateix autor per que el llegís. Feia un any i se'n recordava!
Aquest any, que va anar organitzant l'acte des de'l llit, tampoc em va deixar sense.
I ahir per la tarda les nostres veus sortien escanyades per la emoció que ens embargava.
Montse, vas voler que et recordem amb alegria, i així provaré de fer-ho, com també provaré de no oblidar mai el gran exemple que has estat per a tots nosaltres.