Subconscient

El divendres va ser una mica difícil.
A la feina del trasllat i la posada en marxa de la casa s'hi va afegir una revifada de la contractura que, en un inici, no vaig entendre.
I és que sempre et queda un neguit en deixar-la a casa.
Tot i que penses que li anirà bé, hi ha un sentiment mal definit d'angoixa, de pensar que potser no has fet prou, o que te la treus de sobre.
Les fiblades punyents no ajuden a veure les coses amb l'espai necessari.
Ahir, en tornar a casa seva, em vaig trobar una mama molt animada i força activa que, al seu ritme, havia fet força feina al jardí.
Allò ja comença a semblar una altra cosa.
Varem preparar juntes la medicació d'avui, i crec que ha entès bé tot el que ha de fer.
Si res no s'embolica, crec que estem a la recta final, i que en un temps prudencial, tot i que jo hi hagi d'estar més a sobre, tornarem a la normalitat.
Ara només cal que el meu subconscient s'ho cregui i deixi de marejar-me amb aquests problemes de salut tan empipadors.