Tiananmen

Ahir en volia parlar i, ara, tot i l'hora, aprofito el moment.
Vaig sentir a les notícies que feia vint anys de les matances de Tiananmen.
Ho tinc molt present.
Jo llavors tenia vint i cinc anys, i tot i haver vist alguna vegada les càrregues dels grisos a Barcelona, no vaig poder deixar d'impressionar-me per la desproporció de forces d'aquella barbàrie.
Tots coneixem la imatge d'aquell estudiant que s'encara en un tanc.
Aquella gentada, jovent amb ideals, amb ganes de canviar les coses, va ser escombrada, maltractada, assassinada, per tal de mantenir un sistema que ha portat al país a una prosperitat que se'm fa estranya.
No entenc d'economia, però tinc la impressió que aquella gent viu en una altra mena de misèria, treballant en condicions molt precàries i vivint encara pitjor.
I sembla que ningú ha dit res.
Els països importants varen mirar cap a l'altra banda doncs suposo que no es volien enfrontar en aquell gegant que es despertava.
Mentre tant, encara hi ha gent a les presons, i ells van fent.