Comiat al neguit

Avui he aconseguit un dia més serè i relaxat, sense deixar-me dur gaire per la pressió que es viu a l'empresa.
Ja se sap, els divendres al sol suposen, a nivell laboral, un dia menys de temps per a fer la feina, amb el consegüent neguit, i més si hi ha un moment com l'actual en que el laboratori no dóna a bast.
Però aquesta calma interior s'ha fet miques a mitja tarda.
Així, he sortit una hora més tard del que em pertoca, amb aquella angunia, que miro d'evitar, com una motxilla a l'esquena.
Quan he arribat a casa he patit un "atac de xocolata" i, un cop revisat el correu i escoltada aquella cançó de comiat a la que ahir no li vaig trobar tot el temps, he pensat en regar les plantes que, pobres, no tinc gaire cuidades aquests dies.
Doncs bé, he passat per la cuina amb la regadora plena i, en veure la gerra de l'aigua he pensat en beure'n un got. N'he tret un de l'armari i, en omplir-lo, he patit un ensurt doncs tota l'aigua queia a sobre de la taula. Jo no entenia res i he agafat un drap proper per eixugar el moble.
Un cop controlat el desori m'he fixat en tot plegat i he vist com encara balancejava l'aigua de regar.
En resum, he agafat la regadora pensant que era aquella gerra de porcellana blanca pintada a ma amb tot de flors blaves.
Ha estat una barreja de ganes de riure i preocupació, doncs estic massa estressada.
Espero que aquest front pro-descans que hem iniciat fa poc a casa, doni resultats el més aviat possible.