Abundor

El dissabte passat vaig estar en una festa d'aniversari.
El celebrant en qüestió, és un nen de tres anys, fill d'uns amics nostres.
Un jardí ple a vessar de globus i garlandes de coloraines, ja visibles des del carrer, donava pas a una zona, la del darrera, amb tres grans taules amb quantitats ingents de menjar.
Safates d'entrepans, de tres tipus diferents, amb farcits variats; panada gallega, patates xips i cosetes d'aquestes de picar, olives, altres tipus de farcits de pastisseria i de segur més coses que no recordo, envoltats de bols amb gel plens de llaunes de refrescos, tot molt ben presentat.
Una bona colla de nens, diria que una vintena, entre familiars i amics de la guarderia, tots amb els corresponents pares, més la família i els amics de sempre com nosaltres.
Una noia vestida de pallasso va dur potser més de tres hores tota una colla d'espectacles i jocs, va fer bufar les espelmes i va ajudar a obrir els regals.
Es varen acumular caixes i més caixes de tot tipus de joguines, puzles i alguna peça de roba.
De casa, un regal diferent: un àlbum de fotografies muntat amb el motiu de la primera visita al zoo del nen.
A la nit, els familiars i amics més propers ens varem quedar amb els pares, bevent cava i xerrant una bona estona, envoltats de safates mig plenes de menjar i totes les caixes de les joguines.
Tant d'excés m'atabala.
Tot i que els meus amics ho fan amb la millor voluntat i amb la convicció que tot plegat és el més correcte, no puc deixar de pensar que està sobredimensionat.
Avui en dia, moltes coses d'aquestes estan fora de lloc.
Recordo amb molt d'afecte els meus aniversaris de petita, que consistien bàsicament, en convidar els veins, crec que potser no sempre, i menjar pastís.
Una Sara, que encara ara és el meu preferit. Al caure en ple hivern, les ametlles i la combinació de mantega dolça em semblen molt escaients.
I no hi havia regals, doncs era l'endemà de Reis, i ja hi havia prou joguines.
L'endemà, a l'escola, repartia un caramel a cada nena de la classe.
No necessitàvem res més, i érem molt però que molt feliços.
Sempre he pensat que vaig néixer en una època molt bona, ja que no ens mancava res important, però tampoc hi havia excessos.
Potser els nens d’avui dia recordaran amb la mateixa il•lusió que jo els seus aniversaris, potser amb molta més, o potser, avesats a tanta abundor, no hi donaran cap importància.