Tempus fugit

Aquests dies, amb això d'haver fet quaranta-set anys, he despertat un neguit que suposo passarà aviat, doncs tampoc és gaire intens.
Em veig de cara la cinquantena i, de moment, em fa la impressió que llavors ja seré gran. S'haurà acabat aquella mitja edat dins la qual nedo tan a gust.
I clar, això no em fa patxoca.
Amb aquesta reflexió ve unida indefectiblement aquella altra de que el temps passa cada cop més apressa.
M'imagino el temps com un fluid no newtonià, que va modificant la seva viscositat a mida que l'agitem.
Així, quan som petitets, i passa tan a poc a poc, el temps podria semblar quasi bé com un sòlid a les nostres mans, de tan viscós com és. Però, a mida que passen els anys, amb el us, baixa progressivament aquesta viscositat.
A la joventut pot semblar com un gel espès, que podem mantenir a les mans sense predre'n gaire però, quan més grans ens fem, més fluid es va tornant, i cada vegada ens regalima més i més entremig dels dits.
I així fins que arriba la vellesa, en la que et mires amb sorpresa les mans quan descobreixes que, el poc que et queda, és líquid com l'aigua i poc pots fer per conservar-lo.
I llavors repasses tots els records, i et sembla mentida com hi poden cabre tantes coses dins d'aquest buf veloç que és la vida.
Per això no vull oblidar res, i ho emmagatzemo tot dins caixes que podré obrir quan quasi bé ja no quedi res a les meves mans, i m'ho miraré amb tendresa.
No em serviria per a res un munt de cendres.