Roba

Vaig parlar dels meus problemes amb la roba.
En aquella època hi havia un costum que em sembla molt assenyat, que és el fet d'aprofitar la roba d'altri.
Jo tinc una cosina uns anys més gran, i m'havien passat una colla de vestits ben bonics.
Allò no va ser mai cap problema doncs, en fer-me una mica més gran, l'estil va ser molt diferent i vaig deixar d'heretar aquella roba.
La cosa es complicava quan m'ho comprava la mama.
Anava a bones botigues i em comprava peces de bona qualitat, però sempre segons el seu criteri.
De vegades m'agradava, d'altres em semblava ben ridícula.
En canviar d'escola allò va ser un gran handicap.
Hi havia gent que se'n en fotia, i allò em feia molt de mal. Adolescència, ja se sap.
Recordo quan per fi la mama va accedir, pressionada fins i tot pel papa, a comprar-me uns texans.
Jo estava a punt de fer quinze anys, i encara recordo la cara d'estorament que va fer la dependenta en veure com la mama arrencava a plorar al mig de la botiga.
I també recordo que, en demanar unes bambes, me'n va comprar unes de taló alt. Sí, de taló alt, que feien a l'època. I que em vaig posar ben poc.
La meva imatge va ser una lluita important.
La mama volia que jo anés bonica, i no podia entendre l'estil progre que ens agradava portar.
També va patir.
Ara penso que la gent que se'n en fotia no valia la pena. No m'hauria d'haver amoïnat gens, però jo, en aquell moment, no tenia prou maduresa per adonar-me'n i tot plegat m'acomplexava molt.
Aquesta prova està superada.
El meu gust segueix essent diguem-ne molt personal, i m'agrada la imatge que dono.
El que pensen els demés, si és negatiu, no em fa ni fred ni calor.
I em sento més segura que mai en aquest aspecte.
Forma part de la meva personalitat.