Avis

Fa unes setmanes una amiga em va fer una reflexió que em va impressionar, i que tinc molt present: als avis la gent no els toca.
És de tots sabut com un nen petit necessita de les nostres abraçades i petons, de l'escalf humà, i la felicitat i seguretat que això li comporta. Els avis també són fràgils i ens necessiten molt.
També els hi cal l'efecte guaridor d'una abraçada i una colla de petons.
De fet, a tots ens ajuden les abraçades.
Això és fàcil si l'avi en qüestió és algú estimat, però tremendament difícil si no és dels nostres i, encara pitjor, si no està ben cuidat.
El carrer és ple de gent gran desabillada i no gaire neta, que potser té dificultats físiques per mantenir una bona higiene, o no està prou motivada per cuidar-se. I els demés ens en apartem.
Dubto que trobin aquest escalf enlloc.
Jo sóc molt petonera, però reconec que els anys que la relació amb la mare ha estat difícil no m'he prodigat especialment. Ara, en canvi, frueixo d'allò més abraçant-la i fent-li petonets i manyagues.
A més, el resultat és espectacular. És una avia alegra i molt més dolça, amb ganes de viure.
Suposo que ara sóc força sensible en aquest tema, però quan veig avis pel carrer, penso en qui els hi fa abraçades, qui els hi grata l'esquena mentre els fa riure, qui els fa sentir estimats.
I em fa una mica de por el fet que, si arribo a vella, no em passi alguna cosa semblant.
En el moment tan complicat en què necessites d'altri per viure doncs el teu cos ja no et porta, el millor que pots obtenir és estimació i contacte humà.