Dies tristos

Aquests dies han estat una mica tristos.
Malgrat la gran trobada d'ahir per fer i menjar panellets i un àpat d'alçada amb la millor companyia, no m'he tret de sobre aquest punt de tristesa.
Tot i la dolça tarda de divendres amb la mama amb visita a la Montserrat inclosa, un cert neguit m'acompanya.
En un cap de setmana en què he gaudit com fa temps del recolzament a casa, no acabo d'aixecar l'ànim.
Em costa recuperar-me de les grans decepcions.
Aquell grup que em feia tant meu ha deixat de ser un recer d'amistat, i em costa pensar en l'assaig del proper dijous.
Cantaré, i donaré tot el que pugui, per tal que aquests bonics repertoris que ens proposen m'arribin a l'ànima i m'emocionin, de la ma d'algú que prova de fer-nos fer música de la millor manera possible.
Espero que quan aquest cos guerrer em doni uns dies de treva trobi la força que em cal per remuntar aquesta davallada.