Eleccions

Diumenge hi va haver eleccions.
Aquest cop no he estat gens engrescada. No me'ls he cregut. I Déu sap que ho he intentat.
Cada dia he rebut els diaris electrònics tant d'Esquerra com de CiU. He provat de llegir-los. He provat de treure'ls-hi el suc, però no n'he sabut.
No puc entendre aquest punyeter costum que tenim els catalans de tirar-nos pedres els uns als altres, en compte d'unir esforços.
Encara recordo una Diada al Fossar, ja fa molts anys, en que tot eren tribunes independents, provant de cridar més que el del costat. Em va impressionar profundament.
I no canviem.
Crec que en les eleccions a la Generalitat es va perdre una gran oportunitat de fer front comú malgrat les diferències, i ho estem pagant molt car.
Ara m'ha pesat força. Em dol profundament que el meu vot anés a parar a una coalició que pensa en clau d'Espanya, i aquest dolor ha pogut més que qualsevol raonament polític que hagi sentit durant la present campanya.
Tampoc m'engresca gens CiU, amb un candidat força retrògrad, però ha estat l'opció que m'ha fet menys mal.
Ja em diràs què farem ara, amb una participació tant ridículament minsa entre tots plegats, al Congrés!
Aquests senyors tenen l'obligació moral de posar-se les piles i fer giragonses amb el seu enginy, per tal que el nostre país tingui el màxim de veu i vot en els propers quatre anys (i, collons, ho tenim difícil!) i sobretot de fer un gran exercici d'autocrítica, però no amb aquella colla de paraules buides que saben fer servir tant bé, no!, sinó buscant solucions reals, encara que aquestes passin per tallar uns quants caps i redreçar tota la política de partit.