Futur

Aquests dies no estic bé.
No se si el ball d'hormones en que estic immersa és només una excusa i aquest empipador canvi de temps una altre, però potser tot hi ajuda.
El dissabte va començar força bé. Molta son després d'un sopar genial amb un amic de tota la vida, i cap a la perruqueria, on de segur que m'esperaven sorpreses!
Efectivament, vaig tornar a casa amb un pentinat que algú al vespre va definir com a extrem, cosa que a mi ja m'agrada, amb empenta per fer dissabte i bon humor, però una conversa telefònica ho va trencar tot. Em vaig entristir, i força, ja que encara hi som, en aquesta guerra.
Tot plegat m'ha fet plantejar una decisió final, ja que l'empatia se'n va a fer punyetes i no saps què dir. Fins i tot, encara no n'he parlat, ja que no sé ben bé com enfocar-ho.
He arribat a plorar desconsoladament, davant del seu astorament, i no he pogut dir res.
Després de 48 hores he començat a pensar amb una mica de perspectiva, i crec que encara em queda un camí per trepitjar. Potser l'última oportunitat de fer que tot rutlli, potser la preparació al desenllaç final.
Començaré de nou, procurant posar una engruna de seny, sense precipitar-me i valorant adequadament tot el que surti d'aquesta conversa que de segur aviat encetaré.
Caminaré per aquesta última drecera, sense presses, per tal de treure'n el millor profit i poder fer una de les tries més importants de la meva vida amb sensatesa i convicció.