10-05-1983

Ja se que és un dia com qualsevol altre, i també tinc clar que l'enyoro tant com ahir o com ho faré demà, però sempre, en quan s'acosten aquestes dates, m'omplo d'una certa tristesa, d'una certa melangia.
I aquest any se'm fa, si encara ho pot ser, una mica més feixuc. I és que sembla una data molt assenyalada.
Vint-i-cinc anys sense el pare són molts anys.
Encara em costa de creure que només en vaig gaudir dinou al seu costat, i que n'he viscut una colla més sense ell.
Van ser molt importants, aquells dinou.
Tot i les guerres que varem mantenir en l'últim parell d'anys, mescla de la meva adolescència i la seva por a perdre'm, el vaig tenir sempre al meu costat.
Encara que era un pare prou recte, el seu afecte era sempre molt present.
Home dolç i atent, em va dedicar moltes, moltíssimes hores, tant explicant-me histories de la seva mare, a qui adorava, la iaia Paca, a la que sembla que dec el meu caràcter i un parell de pigues especials en aquell lloc on s'acaba l'esquena, com fent-me participar de les manualitats que feia al petit taller que tenia instal·lat als baixos de casa nostra, i a on fèiem anar xerrics, ribots i tota classe d'eines per tal d'arranjar qualsevol cosa espatllada, com per fer una caseta de fusta per als ocells o alguna altre idea engrescadora.
I gaudíem de la companyia mútua.
Cantaire en la seva joventut dels Cors d'en Clave de Mollet del Vallès, a on vivia, em va inculcar el gust per la música i no va deixar mai de gaudir cantant i recitant.
Li encantaven els boleros, que sempre formaran part del meu record cantats a l'uníson dins del cotxe de camí del conservatori, i les cançons patriòtiques catalanes.
Fa molt pocs dies, em vaig emocionar profundament en un concert amb L'emigrant, que em va portar directament a ell.
I me l'estimo, i molt.
Ha estat l'artífex en bona part de qui sóc jo ara, i m'ha dedicat, sobretot, molta il·lusió.
I encara no en se gaire, de viure sense ell.
El meu record constant, i el petó més gran que pugui arribar allà a on ets, són per a tu, pare.