Deixem-ho en peculiar

Aquesta ha estat una setmana peculiar.
Avui, que ja som a divendres, puc escollir aquest adjectiu. Al seu inici, n'hauria triat d'altres, segur!
Tot va començar venint d'un cap de setmana fantàstic, curull d'activitats, un parell de les quals, i per motius ben diferents, m'il·lusionaven molt especialment.
El primer moment de relax va arribar el vespre de diumenge i, és clar, encara que extremadament feliç, el cansament em tenia esclava.
El dilluns, molt complicat a la feina, es va enfonsar cap allà a les sis, en què em vaig enfurismar com feia temps que no em passava.
L'enuig, de dimensions descomunals, incontrolable, es va apoderar de la meva voluntat, ja que davant de daltabaixos d'aquest tipus acostumo a ser molt més moderada, i puc dir que ben bé, fins ahir al vespre, no el vaig poder acotar.
Fins i tot a mi em va sorprendre la fúria amb què m'ho he pres.
Tot plegat, enervant i esgotador.
Curiosament, el ball em va fer girar.
Tot tornant de Barcelona, ahir al vespre vaig decidir que anava a ballar.
Feia un mes que no hi anava, degut al greu procés de dolor que he patit, i no n'estava segura de reeixir.
A més, no estava a temps d'anar a casa a canviar-me de roba, i vaig haver de ballar amb una faldilla negra que té un folre força estret. I amb botes, que relliscaven.
Em vaig deixar anar tot i haver de controlar molt especialment els moviments dels meus malucs, per tal de no fer-me més mal.
I vaig riure, i vaig ballar, deslliurada, tots aquells ritmes que ahir fins i tot m'agradaven força.
I he dormit convenientment, per primer cop en tota la setmana.
Avui, feina, classe no gaire reeixida potser pel cansament però molt agradable, cafè i conversa, supermercat, piscina i passejada del Floc que, encara que amb vent i fred, ha estat distreta.
Ara, prepararé un sopar bonic, amb bon vi i menges d'aquelles especials, per tal d'entrar al cap de setmana amb alegria i empenta.