Aquests dies estic una mica desorientada, i suposo que no només em passa a mi.
Muntanyes de festes, menjars abundosos, obligacions familiars....
Aquest és un punt delicat. Fins a quin punt no hem convertit en obligació aquests dies?
Perquè hem d'anar seguint les tradicions si realment no en tenim caps ganes?
De què serveix el fet de preparar un dinar luxós i abundant quan es rep als hostes amb mala cara?
A on és la il·lusió quan només ens queixem dels diners gastats?
Jo preferiria un àpat senzillet, dels dels diumenges normalets, però amb un bon somriure a la cara i alegria pel fet de la companyia.
A més, desprès venen les tornes. L'endemà déus de correspondre amb el mateix nivell.
Que no se't passi pel cap el comprar res que no sigui del seu grat! Déu ens guard de qualsevol mena de congelat o torrons que no siguin prou artesans! Tot i així, tot serà comparat minuciosament amb la menja del dia anterior!
Per molt que ho intentis, perds l'alegria. Tot queda convertit en una mascarada i només tens ganes d'arrencar a córrer...
M'agradaria poder parlar amb franquesa per tal d'aconseguir només una miqueta del caliu familiar que tots necessitem aquests dies.
2 comentaris:
Jo crec que quan convides algú és per estar amb ell i compartir el que de ben segur prepares amb il•lusió; no es en cap moment una cursa de qui en sap més o qui fa l’àpat més abundant o luxós. Si algú pensa així tampoc mereix la pena que t’hi amoïnis massa, sempre hi haurà persones que agrairan molt el detall de que hagis pensat amb elles, per prendre unes copes de cava i torrons, i seran felices pel fet de gaudir de la teva companyia i conversa.
Entre les moltes coses que vaig aprendre de la família que després va passar a ser també la meva, es que amb tota naturalitat es compartia el que hi havia (de vegades no era molt), però al comportar-se així et feien sentir bé. Després al llarg de la vida he procurat imitar-los i crec que em va donar resultat.
Sempre intento correspondre amb il·lusió als meus familiars i amics. Hi ha moments en que pots estirar una mica més, i n'hi ha d'altres en que no pots tant, però les ganes són les mateixes i així ho procuro transmetre. Per això de vegades em costa tant acceptar aquesta actitud, que ve d'un familiar molt, molt directe i amb qui m'agradaria tenir una comunió molt més propera.
Publica un comentari a l'entrada