Les meves farres

En els últims mesos he portat un ritme força vertiginós de farres.
Era una etapa que calia passar.
No us explicaré els detalls de la meva història, però en tenia necessitat de sortir i entrar, de fer i desfer amb amics, sopars a casa meva o no fins a altes hores, sortides a fora amb uns i altres, cines, restaurants, copes...
Bé. Ara ja n'he fet una colla, i sembla que s'acaba.
S'acaba no perquè hagi deixat de veure els amics o perquè estigui esgotada, que ho estic, sinó perquè estic arribant a un equilibri.
Començo a enyorar els vespres adolescents amb bona lectura i millor música. I silenci. Sobretot silenci.
Començo a sentir-me a gust a casa ara que el meu interior sembla que ha trobat el seu camí. Camí amb una promesa perdurable.
Ara necessito assaborir tots aquells llibres i revistes que sempre m'esperen, fent pila, i que em miro amb un enyor contingut.
I ho faré. Llegiré tot el que em cal per a ser feliç, i fruiré de la millor música, sabent-me acompanyada per dins i per fora. Omplint-me de vida.
Però no penseu tampoc que ho deixo tot, no. No deixaria mai els meus amics, que son una de les millors coses que tinc en la vida. Només ho espaiaré tot una mica, triant les sortides amb un pel més de moderació i una mica més de marge.
De segur que aconseguiré un bon equilibri!