Reflexions i cansament

No estic de gaire bon humor.
Excessivament cansada, he provat de dormir una estona en quan he arribat a casa.
El meu cos, independent ell, ha fet cas omís de la situació i no ha aprofitat ni tant sols cinc minuts.
Amb el cap embotat i un nivell considerable de dolor que em tenalla, afegits en aquest cansament, no tinc ganes de fer res de res.
He recollit la roba estesa, però encara no he posat una altra rentadora.
El sopar està per fer, tot i que el bacallà està a punt, esperant-me a sobre del marbre.
La cosa no acaba de rutllar.
Tot i que els metges em diuen que són complicacions normals, que no m'he d'amoïnar, el cert és que els ronyons no acaben de funcionar.
Aquesta tarda li feien transfusió d'un parell de bosses més de sang. Diuen que ajudarà.
El que és clar és que encara estem a cures intensives i m'han comentat que potser fins dilluns, si no es restableixen els nivells de creatinina.
Cada dia ho organitzo tot per marxar a l'endemà, però no arriba el moment de pujar a planta i jo, aquí, palplantada, rendint poc a la feina i amb un cansament que em supera.
He de dir que ella està força animada. Suposo que allà se sent protegida.
A més, no pateix dolor, que era la seva gran por.
Potser no m'hauria de queixar però coi!, si no ho faig aquí, no ho puc fer enlloc.
Fa una estona, abans de treure el gos, m'he vist al mirall.
No m'agrada veure'm tan cansada, però aquest migdia no he tingut esma de repassar el maquillatge.
No ho tornaré a fer.
El fet de veure'm uns ulls apagats no m'ajuda.
Abans pensava que les dones que cuiden la imatge són superficials. Anava errada.
Un bon aspecte et dóna ànims i fa que transmetis aquests ànims als demés.
No cal anar feta una pepa. Només potenciar una mica els trets i dissimular una miqueta les imperfeccions.
De res serveix mostrar una cara cansada o deslluïda. No cal.
Així, demà tornaré a fer ús d'aquella bosseta de roba amb flors taronges, grogues i verdes, força llampants, que amaga pólvores, pintallavis ben discrets i negre per als ulls.