Planteta

Aquest post te'l dedico, Montserrat!
Has vist les fotos? La mama em va donar un esqueix petit però arrelat, diria que ja fa un parell d'anys. Em va explicar que la seva era alhora un esqueix d'una planta que venia de casa teva. El més curiós és que a ella se li ha mort i ara seré jo qui li torni a passar.
Te uns colors molt bonics i una lleugera brillantor... En saps el nom?
La tinc al forat de la llar de foc, quan no la encenc, és clar!, je, je..., i te una magnífica orientació sud, amb força claror tot l'estiu i un solet que enamora a l'hivern. Està clar que a ella li agrada!
Ja n'he donat a una bona amiga a qui li agrada molt, i hi ha encara fills per seguir traient si algú més en vol.
Sempre em fa pensar amb tu!

Pell

El passeig serà llarg, calmós i tranquil
la felicitat, extrema
i les nostres mans, per un moment
se sabran les de l'altre

Gardènies

Aquests dies, en entrar al menjador de casa, trobes una cosa diferent. Un perfum magnífic ambienta l'estança. Les culpables, un grapat de gardènies collides del jardí de la mama.
En té tres plantes, que ara gaudeixen d'una floració espectacular.
Ja ho fan això, treuen les flors a borbollades. Tot d'un plegat s'omplen de poncelles i un esclat blanc, gruixut i carnós, perfumat, il·lumina el jardí.
Quan era petita n'hi havia només una, de gardènia, al jardí, però d'una mida molt gran.
S'estava en un gran test, en un pilar que delimita la barana, al bell mig. En sortir, era el primer que veies. I en feia moltes, de flors.
Tot sovint a plaça, a sobre del taulell hi havia un recipient ample i no gaire alt, amb un dit d'aigua i un grapat de gardènies. A tothom agradaven. Eren objecte de molts comentaris.
De tantes com n'hi havia, fins i tot se n'havien portat per fer el ram de núvia de les filles d'algunes clientes.
Curiosament, el meu ram també en va portar. Però ja no eren les de casa. La gran planta s'havia marcit.
Ara, de tant en tant, en cullo un grapadet, i aprofito per obsequiar-ne a la gent que m'estimo.

Incidents complicats

Aquesta setmana ha estat marcada per un incident personal que m'ha fet mal.
La revetlla va estar molt més animada i divertida del que m'esperava. Vaig ballar una estona i fins i tot em varen demanar un ball, adduint que portava molt bé el ritme. Jo!!!! Em vaig negar, és clar. No ho hauria sabut fer.
Les bromes i els amics no em varen deixar en tota la nit.
La setmana no podia començar millor!
Després tot allò, que em va deixar glaçada. Com mai.
Penso que de vegades és molt difícil comunicar-se.
Quan penses que tot és d'una claredat meridiana, que les explicacions no poden ser més franques i planeres, et relaxes perquè creus que podràs, amb tranquil·litat, anar retrobant el teu lloc. I de cop, tot es trenca. I és que no ha entès res.
Et sents impotent. No et saps explicar millor i t'espantes una mica.
A partir d'aquí una distància educada, sense saber si res tornarà al seu lloc.

Escalf

Has aconseguit fer somriure
aquesta ànima mig glaçada
La teva calidesa revifa el meu cor
que ara ja coneix la fredor i s'espanta
Fins que em torni a trobar, oh dolçor,
no deixis d'atiar la flama!

Dubtes

Sóc un mar de dubtes.
Ara mateix, no se a on és el llindar entre la meva obligació de cara als altres i la meva llibertat de decidir.
Tinc dues persones, extremament properes, potser massa i tot, que reclamen la meva atenció i el meu carinyo i no sóc capaç de correspondre. No és que no me les estimi, però de totes dues conservo aquell regust amarg i em costa molt fer rés més.
Sóc de mena carinyosa, potser en excés, però sempre ha estat un sentiment natural. No puc forçar la situació.
Es pot quedar més o menys bé amb gent llunyana, però no seria capaç de falsejar una cosa tant important com l'estimació, el carinyo, l'amor.
Tot seguit, ve el sentiment de culpabilitat. Tendeixes a pensar que no t'hi esforces prou, que no dones el millor de tu mateixa, i així és, però no et surt de cap altre manera.
Intento aprendre a viure aquestes relacions amb tranquil·litat, amb anàlisi, fent-les el més plaents possible, però no en sóc cap experta. No em surt gaire bé.

Sense mi

No em trobo
Em miro al mirall i no em veig
La meva pell és la meva pell
però no l'interior
No sóc jo
Una fredor estranya se'm menja
per dins apoderant-se de les
meves entranyes
Una distància palpable
espessa, m'allunya de mi mateixa
sense més marge per les emocions
que aquesta perplexitat
aquesta sorpresa i la incertesa
del que haurà estat de mi

Revetlles

Aquesta nit és la nit de Sant Joan, però no m'agraden gaire les revetlles.
No us penseu ara que no les celebro gens, no, però és un tipus de festa que mai m'ha fet massa el pes.
Si hi ha amics que et conviden, sempre m'afegeixo a una o altre festa, però no en sóc gens amant de fer-ne a casa. I ja sabeu que em fa molt poca mandra preparar gresques a casa.
Recordo de petita que amb el pare enceníem bengales, i em feia un tip de dibuixar rodones a l'aire mentre les espurnes anaven crepitant. També tiràvem algunes bombetes, però poca cosa més.
No m'agraden els petards de soroll. Gens. El que m'agrada són els focs artificials. Totes aquelles fonts de llum que es van deixant anar a poc a poc en el cel i et fan somiar coses boniques.
Com que en el seu moment eren molt cares (suposo que encara deu de ser així) ens conformàvem a pujar al terrat i gaudir les que s'anaven veient per tot el veïnat.
Eren estones agradables en les que, després d'un bon tall de coca i una mica de cava, aprofitàvem la bonança de la nit i rèiem junts, tot comentant els dibuixos gravats etèriament en el cel.
Sense ell, tret de contades vegades, tot s'acabava amb un bon sopar al jardí.
Ara, a Begues, a on els espais són molt diferents dels de ciutat, moltes vegades sóc a casa d'amics o m'afegeixo a la de la comunitat on visc, però trobo a faltar aquell somriure per sota del bigoti tot encenent il·lusions, tal i com sempre sabia fer el pare.

Hier ist Friede

Ha caigut a les meves mans un disc en que la pianista ha escollit peces de Klein, Webern i Prokofiev, amb el lligam conductor de la tristesa per l'horror nazi.
Al final, un poema, que dóna nom al disc.
M'ha impressionat la pena que transmet, la pèrdua de la fe en la humanitat.
Aquí el copio, i a sota la traducció que puc fer amb el meu pobre alemany.
Accepto tota classe de suggeriments, doncs segur que es pot fer molt millor.

Hier ist Friede.
Hier weine ich mich aus über alles!
Hier löst sich mein unfassbares,
unermessliches Leid,
das mir die Seele verbrennt...
Siehe, hier sind keine Menschen,
keine Ansiedlungen.
Hier ist Friede!
Hier tropft Schnee leise in
Wasserlachen...

Peter Altenberg


Aquí hi ha pau.
Aquí ploro desconsoladament per tot!
Aquí es desfà la meva inconcebible,
immensa pena,
que em crema l'ànima...
Mira, no hi ha homes,
no hi ha pobles.
Aquí hi ha pau!
Aquí cau la neu silenciosament
en els bassals...

Peter Altenberg

Setmana especial

Ha estat una setmana estranya, diferent i alhora molt intensa.
Després d'un cap de setmana tremendament sentit, la forta pujada del dilluns va ser recol·locada el dimecres, amb tot el grat per part meva, però també amb la dificultat d'esmorteir ràpidament l'amplitud de les ones creades. Aquests petits seismes sempre deixen algunes esquerdes a través de les quals una fa petites bestieses, però bé, som humans i necessitem descarregar-nos.
La serenor però, ha tornat.
Ha estat una setmana de marató de metges. Tres dies seguits he anat a Barcelona a tres consultes diferents. No totes eren per a mi. Ha estat empipador el fet d'haver de sortir de la feina abans d'hora però és clar, ajustant al màxim el temps. Tot i que procuro prendre-m'ho amb calma, sempre hi ha uns neguits associats: embussos, aparcament... Un cop aconseguit el fet d'arribar a l'hora, una curiositat: m'he tornat molt reposada en quan al fet de les sales d'espera. Porto un llibre a la bossa i si no em ve de gust mirar revistes, com ha estat aquests dies, m'endinso en la lectura procurant aprofitar una estona en la que, si t'ho penses bé, no pots fer més que gaudir del temps donat.
A la feina, dos detalls afalagadors.
En una conversa tot prenent un cafè amb el Martin, aquell noi polac, em va dir "tu siempre estás contenta".
Avui, una colla de representants, que em coneixen fa anys, s'han sorprès de la meva edat. Me'n posaven trenta-sis, el que més, trenta-vuit.
Tot plegat no te gaire importància, però m'agrada veure el que transmeto als demés.
Ara, un cap de setmana llarg del que espero temps per a moltes coses. Veurem en què queda tot plegat!

Somni

Visc dins un somni
alimentada per la teva tendresa
no em cal més per respirar
I aquest somni pot ser de vida eterna
No necessito despertar

El mar

Sempre t'ha agradat el mar.
A l'hivern, tant si és gris i calmós com brau i furiós, t'agrada gaudir del seu espectacle. T'enalteix l'esperit.
A l'estiu, sempre que pots, que no és gaire, t'hi endinses. No tens por i nedes, ben lluny de la costa, per sentir la seva força.
I en surts amb empenta, amb una sensació de plaer especial.
A la vida, si cal, nedes a contracorrent, salvant onades i tempestes per tal d'arribar al port adient, però, en determinades ocasions, també et deixes portar per les onades. No és feblesa.
T'agrada anar seguint el camí traçat per algú altre, ara pujant, amb molt d'esforç, per onades gegants, ara gaudint d'un mar en calma. I no, no és feblesa. És la sensació de saber-te conduïda, acompanyada en un camí emocionant, encara que la ruta potser no et sembli sempre la més adequada.
I així ets feliç.
Ets un peix alegre i valent, i no t'ofegues.

Vehicles

Ahir vaig dur a rentar el cotxe. Vaig fer cas dels meteoròlegs, que havien vaticinat que les pluges s’han acabat. Li calia força.
Diuen que els cotxes són un reflex de les persones, i puc dir que els dos últims que he conduit, en quant a la forma decididament fan per a mi, però no en quant al color.
M’agraden els colors llampants i avorreixo els acabats metal•litzats.
Quan vaig comprar l’anterior, un Ford Ka, teia la idea d’un groc picant, però no hi era de sèrie. Tot i així, vaig sortir del concessionari amb un vehicle d’un violeta una mica fosc però molt bonic que, malauradament, amb els anys i el clima de Begues es va fer malbé fins a semblar permanentment brut i apagat.
Ara ha estat pitjor. El Nissan Micra que vaig triar, un model senzill, havia de ser vermell. Em varen assegurar que no hi havia cap problema. Malauradament a Anglaterra es va tallar la producció tot esperant un reestiling que no ha fet més que afegir quatre ornaments i reduir prestacions al model escollit.
Així ha anat a parar a les meves mans un cotxe de color gris plata, això si, amb les prestacions adequades.
No m’hi faig encara, en aquest color trist, tot i fer uns vuit mesos que el condueixo.
Sort que el vehicle ha complert en la resta amb les expectatives posades en ell.
Avui, coincidint amb el inici de l’estiu meteorològic, he sortit al carrer amb un cotxe net i polit, encara que avorrit.

Aigua i sal II

Et tornes a sorprendre

Rius i plores tot alhora
plores i sanglotes
i no pots aturar les llàgrimes

Potser encara estàs massa dèbil
per controlar tanta alegria....

Angoixa

Et sents lligada a les teves misèries
sense més força que la teva per reeixir
i camines sempre amb un pes feixuc a l'esquena
que t'aixafa, que t'ofega
que no et deixa marge per avançar.

I avui t'has quedat sense aquella música
que et porta al teu recer amagat
a on ara tampoc entra la llum del dia
i busques el camí a les fosques
donant-te cops i fent-te nafres
que només serviran per recordar-te
que per a tu no hi ha escrit un final

American Lake Blues Band

Ahir vaig anar a veure el Manolo, antic cantant de la coral, i el seu grup.
Malgrat que la vocalista està afònica i quasi anul•len, van fer un concert instrumental magnífic.
Amb dues altres parelles de la coral varem sopar plegats en aquell restaurant de Begues que va fent “divendres musicals”.
En arribar, potser massa d’hora pel que s’havia organitzat, varem sentir part de l’assaig tot prenent una cervesseta a la fresca. La nit prometia.
Un sopar divertit, (per als qui ens coneixeu, imagineu-vos la Sònia i jo plegades), en el que no hi va faltar una bona colla de rialles tot menjant.
A l’hora de les postres, la música va començar. Jazz per anar introduint, seguit de blues i arribant fins al rock. Molt bé, molt maco.
El Manolo amb el teclat, les guitarres i percussions varen omplir l’espai de bons ritmes, molt ben triats i molt ben aconseguits.
Em vaig fer un tip de xiular, cridar i aplaudir. Els recomano!

Amanides

M’agraden molt les amanides. Tots els dies en faig, d’una manera o altre. Tant si és un primer plat, més consistent, com si és un petit acompanyament del tall.
I m’agraden molt variades i, sobretot, de molts colors. Procuro combinar verdures i hortalisses de manera que, a més de donar una bona combinació de gustos, m’agradin als ulls. Una nota de color o altre les fan molt més plaents.
Però aquests dies han estat diferents. I és que hi ha hagut vaga de transports.
El dimecres, al súper, pràcticament no hi havia de res i el poc que quedava, a més de lleig i rebregat, caríssim. I vaig marxar sense comprar.
Ja n’he viscut alguna altre d’aquestes vagues. I fan molt de mal.
A les empreses, si no ens falta alguna matèria primera, ens falta l’envàs adequat. I t’has d’aturar. Per força.
Tot i que aquest cop ha estat curta, he vist moltes màquines aturades i els treballadors endreçant i netejant.
Aquesta gent tenen la paella pel mànec i sempre ens ho fan gruar. I no hi veig solució. Ningú hi posa remei.
Sembla que tot comença a redreçar-se, però ja veurem les presses i els neguits que hi haurà la setmana vinent per tal de servir totes les comandes endarrerides.
Jo, abans d’ahir, de tomàquet de pot, tonyina i olives, i, ahir, de pastanagues, ceba i tàperes, amb una miqueta de maionesa.

Aigua i sal

El paper es mulla mentre
escrius aquestes ratlles
Et sorprens de tu mateixa
No podies imaginar totes
les llàgrimes contingudes
dins dels teus ulls cansats
Fins i tot sanglotes
desconsolada
en albirar noves lletres
compartint tristesa
i passió engabiada

I de tant en tant

I de tant en tant
de l'altre riba estant
els nostres ulls es trobaran
i un somriure ample
ens il·luminarà l'esguard

Gest

No fa massa dies que a l'empresa van canviar el sistema de control d'horaris.
Durant mols anys havíem usat unes targetes de plàstic perforades, del tamany de les de crèdit, que tothom s'enduia a casa. Després amb uns targetons de cartró, exposats en un fitxer al costat de la màquina, que cada dos mesos s'havien de renovar.
Ara, més modern, l'aparell consisteix en un quadre amb una petita pantalla, i un espai quadrat al costat, amb fondària suficient com per ficar-hi mig dit; una llum vermella il·lumina el seu interior.
I és que el control es fa a través de l'empremta dactilar.
Cada matí, has de posar el dit en aquell forat i esperar que a la pantalleta surti el teu nom, validant l'entrada.
Tot plegat està instal·lat a la zona de fàbrica.
I aquest matí, en que les boires empantanegaven el meu cervell, estava jo en aquesta feina, ja que de tant en tant ho has de provar dues o tres vegades.
En acabar m'he girat i he rebut, com un gran premi, un somriure generós i franc per part d'un noi que no fa pas massa temps que ajuda en les feines de taller.
És polac, i de segur que la vida no li ha estat fàcil si ha hagut de venir fins aquí a treballar, però sempre desprèn amabilitat i optimisme.
El seu gest m'ha ajudat, obrint una petita finestra, oferint un bri de llum que alleuja aquest camí llarg i polsegós pel que ara m'ha tocat avançar.

Fel

Et mires amb recel
aquella copa plena
En saps el regust amarg
i no vols començar

La fel que t'ofereix la vida
sempre abundant
que per un moment
pensaves haver esgotat

I te la beus d'un sol glop
mentre l'angoixa t'amara
i es venja de l'engruna
de felicitat viscuda

Cireres

Mireu quin grapat de cireres!
Algú a qui m'estimo i que fa molts anys que ens demostra que ens estima va anar a collir expressament aquestes cireres per a nosaltres.
Vermell vibrant i potent per donar un punt d'alegria en aquest dia amarg en que la cançó, preciosa, m'ha fet plorar tot el que havia aconseguit controlar últimament.
Unes dolces postres per fer que no oblidi la màgia de la vida.

Aparença

Una altre dutxa
i aquell perfum agradable
que t'amara la pell

La ratlla negra als ulls
una mica de rímel
i un cert carmí als llavis

I et vesteixes bonica
o a tu t'ho sembla
i rius i cantes

I ningú et sap la pena
i tothom, fins i tot ell
et creu en calma

Serenament

I el seu cor
esquerdat, esquinçat
serenament
ja fa dies
va acceptar el comiat.
La cançó havia parlat.

Malgrat tot
cap distancia
cap abisme
desfarà el lligam,
llaç indeleble.
Fins al final.

Natura

Cada matí, en quant em llevo, una de les primeres coses que faig és anar al safareig i girar les làmines del panell que ens fa alhora de paret i finestra, per tal que la llum natural entri dins la cuina. I faig una ullada al jardí.
No fa pas tant, em mirava amb una certa angunia l'herba, encara verda, a la que donava molt poc temps de vida, donada la sequera i la prohibició de regar.
Ara, amb la gran quantitat d'aigua que ens ha caigut, està preciosa.
I aquest matí me la mirava amb una certa satisfacció.
Sempre m'ha agradat molt la natura, i puc dir que visc en un lloc privilegiat.
Tots els matins gaudeixo d'un espectacle fabulós en agafar el camí de la feina.
Aquells camps d'un verd intens i els boscos, tant bonics, que es lleven amb un joc imponent de llums, em fan somriure moltes vegades a l'hora que faig ganyotes per evitar que el sol m'enlluerni. I em sento bé. Aquella visió m'omple per dins i fa que encari el dia amb optimisme.
No paro de donar gràcies per les pluges d'aquesta primavera, i celebro cada xàfec encara que de vegades rondini per si s'ha mullat el gos o s'embruta la casa.
Afegeixo una foto del meu jardí. Està bonic!

Camí de tornada

Un quart de quatre de la matinada. Unes espurnes fines ajudaven a embrutar encara més, si és que és possible, el meu cotxe. No em sap greu. Que plogui i embruti tot el que calgui. Ja el rentaré quan s'acabi aquest meravellós episodi de pluges.
La serenor amb que encarava el camí de casa em sorprenia.
Hi ha una colla de neguits que m'acompanyen, inevitablement, en episodis. Com les onades. I jo anar nedant. Però tot i així em sentia molt bé.
No tenia gaire ganes de sortir, i la meva amiga tampoc, però vaig acabar forçant una mica la situació. Sense gaire esma, varem triar un restaurant petitet en el que varem menjar bé, a bon preu, i se'ns va tractar millor.
La conversa costava d'entrar. No és que no parléssim, no, que en sabem força, però no parlàvem del que calia.
I és que ella està de crisi. Ja fa un parell de setmanes que no sura, i es molt difícil d'entrar-hi.
Ella és una persona d'aquelles que, sempre pendents, saben dir-te la paraula adequada, i analitzen molt bé les situacions. Per als demés és la millor, en canvi, per a ella... I jo no en sé gaire d'aquestes coses. Potser massa franca i directa, o bé espanto a la gent o potser no trobo la reflexió correcta.
Però ahir la vaig deixar a casa més animada i tranquil·la. Poc o molt, me'n vaig sortir.
I amb aquesta satisfacció vaig seguir veient com les espurnes reflectien els llums de la ciutat primer i la carretera després, fins a endinsar-me en el magnífic camí boscós que em porta a casa.

Un vespre agradable

Ahir vaig gaudir d’un vespre agradable.
Malgrat algunes boires que m’acompanyen, tot el que vaig fer em va omplir de bones sensacions.
Els balls llatins em varen ajudar a descarregar, fent exercici de valent i deixant anar, finalment, unes bones rialles, d’aquelles que es contagien.
En arribar a casa, dutxa i pijama, amb aquella mescla d’olors del sabó de la meva pell i el suavitzant de la roba...
El sopar, senzill però especial, ja que la Montserrat m’havia obsequiat amb ous d’ànec, que varen acabar en unes truites una mica boterudes però molt gustoses.
Mai els havia tastat els ous d’ànec. Tenen una consistència més elevada que els de gallina, que fa que costin més de batre. A més, eren molt frescos, ja que aquell animaló no para de pondre.
Un bon sabor per al paladar, unit a la satisfacció del regal rebut, acompanyats amb una amanida amb força coloraines i uns maduixots de postres em varen semblar una combinació plaent.
Després, una estona d’estudi.
Aquell CD amb la meva corda gravada, que sona d’una manera suau i, com no, molt ben afinada, em proporcionava pau alhora que em mostrava aquell mi natural que jo m’entesto a fer sonar quasi bemoll.
A fora, una pluja potent i generosa, que em va acompanyar fins al llit, a on una estona de bona lectura em va preparar per a dormir.
Un bon final per a un dia de feina.

Menys mentides i més solucions

Avui, de bon matí, he escoltat a la radio com el Sr. Sebastián deia que la pujada de la llum es fa per fomentar l'estalvi energètic.
A casa tenim un tot elèctric. Això vol dir que no hi ha cap altre font d'energia. Absolutament tot va amb llum, inclosa la calefacció, uns acumuladors farcits de pedra refractària que, un cop s'ha escalfat, deixa anar molt poc a poc la calor, ambientant suaument tota la casa.
Tot això té sentit amb el contracte actual, amb una tarifa nocturna un 55% més barata, a la qual està connectat tant l'escalfador com la calefacció. A més, tant el rentaplats com la rentadora els fem anar de nit, programant el temporitzador.
Si ens apugen un 6% i a més ens treuen la tarifa nocturna, tot plegat es torna una bogeria.
Tota la instal·lació està adequada al tot elèctric. Els acumuladors no es poden engegar una estoneta abans d'arribar a casa per tal que caldegin; necessiten el seu temps, i, a més, no hi ha endolls.
I vivim a la muntanya, coi! Que aquí fa fred a l'hivern!
A més, la llenya és cara, i no tenim un espai adequat per comprar una gran quantitat per abaratir-ne el cost. I amb la llar de foc no n'hi ha prou al ple hivern...
No sé pas en què pensen aquesta gentussa, si no son capaços d'adequar solucions per a tots els casos.
Com a mínim, senyors socialistes, no ens feu beure a galet dient que esteu pensant en el medi ambient!

Canvis positius

Aquests dies he tingut un exemple clar a casa de com la nostra actitud davant les coses pot fer que aquestes funcionin millor.
Han operat a la mare de cataractes. A finals d'abril l'ull dret, el dilluns passat, l'esquerra.
En un principi tot va ser un drama, que va agafar una mida desproporcionada.
Una bona colla de dies abans de la primera operació, tot es va convertir en un gran problema i, per més que intentéssim explicar-li la situació real de les coses, no va fer cas de res. Fins i tot es va acomiadar de molta gent com si potser no els hagués de tornar a veure. Va sortir de l'hospital esgotada i, malgrat la sorpresa de poder veure les seves flors d'uns colors molt més bonics, cosa que la va animar força, la recuperació va estar llarga i feixuga.
Un mes pel mig de converses i explicacions, amb l'ajuda inestimable de la seva veïna Montserrat, que sempre intenta que toqui de peus a terra, acompanyats per un bon resultat, han fet que encarés el segon quiròfan d'una manera ben diferent, sense dramatitzar.
Tot ha estat molt més fluid, i, al estar més tranquil·la, no es va cansar ni la meitat, fent que la recuperació sigui radicalment diferent.
Un visca per al seu canvi d'actitud, que potser l'ajudarà a veure la vida d'una altre manera, més positiva.

Desgavell

M'ha agafat per sorpresa.
Tot i que en sóc molt conscient del que comporta aquest estat de pre-menopausa, no he pogut controlar gens el desgavell d'aquests dies.
Una de les coses que em dona més seguretat és l'acceptació i el control del dolor que pateixo habitualment. Va ser difícil, però ara no m'angoixa gens ni mica i, fora d'algun petit crit quan la fiblada em sorprèn o els comentaris que fas del tema en confiança, visc com si no existís.
Totes les dones coneixem bé els canvis d'humor que ens comporta el nostre cicle vital de tant en tant, però aquest cop ha estat diferent. És com si una gran allau hagués descarregat a sobre meu, colgant-me i desposseint-me de mi mateixa, xuclant-me tota la energia.
Una Cesca sense Cesca.
Suposo que han confluït una sèrie de successos que s'han sumat en cascada i m'han deixat fora de control. Però ho tinc ben present. El proper cop, si és que n'hi ha, m'agafarà ben falcada al terra i provant de respirar amb força sota la neu, amb les eines adequades per sortir a la llum el més ràpid possible.
Si més no, ho intentaré.
No vull deixar de ser jo mateixa.

Amagatall

Tinc un racó petitet
rodó, bonic i càlid
a on t'he amagat
en aquests dies estranys
de desconcert i angunies
i ara, poc a poc,
et vaig a buscar
i, en trobar-te,
un lleuger somriure
s'esbossa als meus llavis
i una certa pau s'escola
dins la meva ànima