Un quart de quatre de la matinada. Unes espurnes fines ajudaven a embrutar encara més, si és que és possible, el meu cotxe. No em sap greu. Que plogui i embruti tot el que calgui. Ja el rentaré quan s'acabi aquest meravellós episodi de pluges.
La serenor amb que encarava el camí de casa em sorprenia.
Hi ha una colla de neguits que m'acompanyen, inevitablement, en episodis. Com les onades. I jo anar nedant. Però tot i així em sentia molt bé.
No tenia gaire ganes de sortir, i la meva amiga tampoc, però vaig acabar forçant una mica la situació. Sense gaire esma, varem triar un restaurant petitet en el que varem menjar bé, a bon preu, i se'ns va tractar millor.
La conversa costava d'entrar. No és que no parléssim, no, que en sabem força, però no parlàvem del que calia.
I és que ella està de crisi. Ja fa un parell de setmanes que no sura, i es molt difícil d'entrar-hi.
Ella és una persona d'aquelles que, sempre pendents, saben dir-te la paraula adequada, i analitzen molt bé les situacions. Per als demés és la millor, en canvi, per a ella... I jo no en sé gaire d'aquestes coses. Potser massa franca i directa, o bé espanto a la gent o potser no trobo la reflexió correcta.
Però ahir la vaig deixar a casa més animada i tranquil·la. Poc o molt, me'n vaig sortir.
I amb aquesta satisfacció vaig seguir veient com les espurnes reflectien els llums de la ciutat primer i la carretera després, fins a endinsar-me en el magnífic camí boscós que em porta a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada