Amanides

M’agraden molt les amanides. Tots els dies en faig, d’una manera o altre. Tant si és un primer plat, més consistent, com si és un petit acompanyament del tall.
I m’agraden molt variades i, sobretot, de molts colors. Procuro combinar verdures i hortalisses de manera que, a més de donar una bona combinació de gustos, m’agradin als ulls. Una nota de color o altre les fan molt més plaents.
Però aquests dies han estat diferents. I és que hi ha hagut vaga de transports.
El dimecres, al súper, pràcticament no hi havia de res i el poc que quedava, a més de lleig i rebregat, caríssim. I vaig marxar sense comprar.
Ja n’he viscut alguna altre d’aquestes vagues. I fan molt de mal.
A les empreses, si no ens falta alguna matèria primera, ens falta l’envàs adequat. I t’has d’aturar. Per força.
Tot i que aquest cop ha estat curta, he vist moltes màquines aturades i els treballadors endreçant i netejant.
Aquesta gent tenen la paella pel mànec i sempre ens ho fan gruar. I no hi veig solució. Ningú hi posa remei.
Sembla que tot comença a redreçar-se, però ja veurem les presses i els neguits que hi haurà la setmana vinent per tal de servir totes les comandes endarrerides.
Jo, abans d’ahir, de tomàquet de pot, tonyina i olives, i, ahir, de pastanagues, ceba i tàperes, amb una miqueta de maionesa.