Fil

Els divendres no acostumo a trucar. El fet d'iniciar el cap de setmana al migdia fa que a les tres menys cinc de la tarda, hora habitual, no sigui ni a casa ni a la feina.
I comença un seguit d'activitats, doncs sempre aprofito aquelles hores per fer mil coses.
Els dissabtes, si no m'aturo una estoneta al matí, també se'm fa difícil trobar el moment. Només queda el diumenge, en que ja sé el que m'espera.
Ahir va estar un dia vertiginós, en el que des de quarts de nou del matí fins a quarts de tres de la matinada, només vaig aturar-me mitja horeta després de dinar. Ja sé que no és excusa, que sempre es pot trobar aquell moment, però tampoc tinc massa a explicar.
Donat el fet que segons quines coses li dic, acabo tenint força maldecaps, m'he acostumat a vigilar els comentaris, i acaba essent una conversa mig buida, degut a aquest contacte imprecís. I no em ve massa de gust.
Però un cop arribat el vespre de diumenge m'assec a una cadira i truco.
No pel fet de saber el que passarà em fa menys mal.
Aquesta veu dolguda, aquest to amb que et retreu sense dir res, fan que t'hagis d'esforçar per mantenir un discurs agradable i fins i tot alegre, com si no passés res. I penges amb un sentiment de tristesa, de buidor i de distància que de vegades, com avui, fan que reflexionis tot pensant que no ets gaire bona filla doncs no has sabut mantenir aquell fil necessari de la franquesa i confiança que hom hauria de tenir amb la mare.