Quan s'acosta el final

Ara fa una estona he trucat a la Tresa, aquella companya de feina que pateix un càncer al cervell.
Abans de fer-ho, he estat donant unes quantes voltes al tema. Pel que tothom m'ha anat dient aquests dies, la nova crisi de finals d'estiu l'ha deixat molt enfonsada.
En parlar amb ella, m'he endut una grata sorpresa, ja que es troba una mica més bé, la conversa és fluida i coherent, i els ànims estan un pelet millor.
La meva reflexió personal però, ha estat al voltant de l'acceptació de la pròpia mort.
Aquesta és una lliçó que va mirar d'explicar-me molt bé aquell veí tan entranyable, el Josep Barri, i que crec que vaig arribar a entendre.
Recordo molt bé les reflexions que ell li feia al meu davant a la Montserrat, la seva cunyada, quan es va veure que el moment era imminent. Ella el mirava a voltes desconcertada, a voltes reconfortada, assentint amb el cap, mentre ell mirava de preparar-la el millor possible per al traspàs.
Em va impressionar, però em va fer pensar molt.
Em va fer entendre la vida com un camí en el que anem omplint el nostre propi bagatge, per tal de presentar-nos allà a dalt amb bona part de la feina feta. Si més no, havent-ho provat.
Ha de ser un camí intens, ple d'estudi i reflexió, de millora personal, de polir el caràcter, d'acceptar les nostres circumstàncies.
De fet, crec que és un camí engrescador, amb un final inevitable que no deixo de veure com un altre principi.
És clar que em fa por, per desconegut, però alhora representa pau.
Aquestes vacances vaig escoltar una conversa en què algú deia que podria morir en aquell mateix moment, ben tranquil, mentre al seu voltant crec que no s'entenia gaire.
Jo també podria marxar ara, però potser m'enduria una petita recança, ja que em quedaria pendent una abraçada.