Fa 50 anys...

Des de fa força més de trenta anys estic subscrita a una publicació de divulgació científica.
Al seu interior hi ha un apartat que sempre m'ha interessat força, en el que es fan unes petites ressenyes de les novetats científiques i tecnològiques de fa 50, 100 i 150 anys publicades en el seu moment.
Quan era jove m'encuriosia el saber què hi hauria hagut d'interessant al mes del meu naixement i, bé, ja arriba. La propera revista explicarà coses d'aquell gener de 1964.
Tot i que, segons com, em sembla impossible que m'arribin els 50 anys, ja són a la porta, empenyent.
El 2013 ha estat un any complicat però fructífer, en que la lluita i el creixement personal han donat fruit, però encara deixa temes importants per resoldre. Ha estat un any en el que, per primer cop, m'he sentit vella. Sí, vella. Però no us espanteu, que aquest sentiment desapareix poc a poc, i el vaig col·locant a l'edat que em correspon.
I tot i que el 50 sembla una quantitat considerable, tinc per endavant molt d'interessant per fer i per gaudir. Molt camí i molta feina, i ganes, sobretot ganes de caminar.
Així, i gràcies en aquella revista que també forma part de la meva trajectòria, en pocs dies sabré una mica més d'aquell temps en que em va correspondre començar a viure.

Punxa de cactus

Aquests dies estic contenta.
Per primer cop en molts mesos he estat capaç de fer broma i riure lliurement, i això és bo; molt bo.
Començo a tenir el pati de casa dels pares com jo volia. Sense arbustos, o gairebé; sense fileres de testos arreu, i amb una quantitat de plantes raonable que penso podré cuidar.
La taula i les cadires en un racó ombrívol que permeti aperitius i dinars, i un espai central desconegut per mi de fa molts anys, en el que penso desplegar una gandula per llegir a la fresca.
Encara hi ha molta feina a fer, però ja se li veu el meu aire, i això em motiva profondament.
Estic segura que la mare estaria contenta del resultat tot i que no fos ben bé del seu gust.
Allà em passen les hores volant, i soc feliç.
S'han de tenir il·lusions que et permetin tirar endavant, i per a mi aquell espai és molt important.
Avui, tot treballant, notava de tant en tant la molèstia d'una petita punxa de cactus que duc en un dels dits de la ma, i no podia fer altra cosa que somriure, doncs em traslladava en aquelles estones i espais que em donen tanta vida.

Dues roses

Avui he explicat a algú molt conegut que a casa hi ha dues roses de Sant Jordi, i com de precioses que encara es mostren tot i fer una setmana que són a casa.
El Tomàs, el meu marit, sempre que compra flors mira d'anar a una botiga del mercat de la Concepció, a Barcelona i, tot i que aquest Sant Jordi va ser diferent, amb temes hospitalaris, en sortir al vespre de la clínica vam travessar la ciutat per anar allà, a on ell tria i remena amb confiança.
Jo m'esperava al cotxe, en una cantonada, i el vaig veure venir amb dues roses ben boniques. Una, és clar, per a mi i l'altra, com sempre des de fa trenta anys, per la mare.
Imagineu-vos quina emoció.
Ara la seva rosa llueix dins d'un gerro a la que va ser la seva habitació, davant d'una foto d'ella i del pare, i estic segura que, allà a on és ara, la contempla ben cofoia.
És bonic saber que qui t'acompanya també estima i enyora la teva mare, i que el temps de convivència ha deixat tan bona petja.

Concert

Aquests dies han tornat fred i pluja, i aquest temps m'entristeix i em torna enyoradissa.
Ahir vaig cantar. Des del passat mes de maig que no havia pogut cantar a cap concert. I vaig estar contenta. Però no amb aquella fal·lera, aquella emoció que et pessigolleja esquena amunt i, en sortir, fa que siguis un graó més amunt en el camí del cel.
Va ser una felicitat tranquil·la, barrejada amb massa emocions que encara no he acabat de pair. Però va ser bonic.
Un repertori elegant, dedicat als poetes catalans, amb molt bones músiques i partitures d'una certa dificultat que ens han dut de corcoll alhora que ens emocionaven per la seva bellesa.
Ainx! No me'n puc estar d'alabar el director, que em transmet com pocs tècnica, sensibilitat i gust alhora de bastir cada peça. I em fa sentir que faig bona música, malgrat les limitacions individuals i col·lectives.
No sé què seria de mi sense la música. És un dels puntals que m'ajuden a bastir aquesta vida tan plena d'absències.
I m'espurnegen els ulls, potser per fondre's amb aquest dia on tot és mullat i regalima, o potser per fer palès tot l'enyor que em vessa.

Fa solet

Aquests dies de vacances han estat inmillorables, tot i que van començar amb un daltabaix digestiu que em va fer estar dos dies dins el llit en dejuni. Però fins i tot això va estar bé, ja que em va permetre un descans que necessitava.
Començo a somriure per dins i per fora. Tinc molts amics al costat i això es nota.
Reconec que la primavera també m'ajuda. Totes les plantes reaccionen, fent brots i flors arreu, i la temperatura és molt més agradable. Ahir vaig jardinejar un parell d'hores al solet. Quina delícia!
He llegit molt. Hores de distracció tranquil·la que també m'ha permès reposar.
Ara he de saber mantenir aquest ànim. Miraré de descansar i d'allunyar-me tot el que pugui d'aquest entorn desfavorable que laboralment em toca viure. Cada vegada ho faig millor.
Ningú va dir-me que viure fos fàcil.
Sort de la música, les flors i qui m'acompanya, que cada cop aconsegueix fer-me sentir més a gust.

Divendres

Arrossegues tristesa.
Potser no et sents dins d'aquell pou d'una fondària immensa, però encara arrossegues tristesa.
No deixes de sentir que els que t'estimes marxen i et trobes en mig d'una gran solitud que, tot i que els que t'envolten miren d'esborrar, no et deixa.
Et sents afortunada per tenir tanta gent al voltant que t'estima i mira per tu, però et costa molt el pensar que els pares ja no hi són.
No deixa de ser curiós que ara trobis tant a faltar al pare, doncs ja fa trenta anys que va haver de marxar, però al no ser-hi la mare la seva absència encara es fa més palesa.
Tens problemes per veure el teclat; les llàgrimes brollen incontroladament mentre escrius. Quina incomoditat.
Però de tot et queda present la part trista
Vas collir violetes i feia un sol espaterrant. Vas ser feliç una bona estona feinejant al jardí, però ara només veus aquell pom de floretes marcides. Quanta bellesa atrapada en una vida tan curta!
Tot i així, vas fer bonic un raconet del jardí.
Vas tallar un arbust que et feia nosa i vas poder tallar i lligar un gerani immens que es menjava tot l'espai. Vas arrencar força herbes i t'agrada el resultat. Ample i lliure.
Tens moltes ganes de veure-ho com tu vols, i poc a poc es veuen les millores.
Vas llençar quatre piles ben altes de testos de plàstic, i ara miraràs d'endreçar tots els de fang, abaix al pati, en un racó adient.
I necessites ajuda per traginar segons quines plantes, però aprofitaràs els dies de festa de Setmana Santa per a això.
I vols comprar alguna cosa; geranis de penjar per als testos de la barana que duu al terrat i potser alguna altra planta.
I les llàgrimes ja no brollen. Penses en les hortènsies d'hivern encara tan florides, i en les mates de violetes amarades de flors. I en tots aquells bulbs que ara floreixen arreu amb un munt de flors grogues, blanques i liles. També en aquell racó ombrívol al que li canvies l'aire, i en les palmeres fetes d'uns dàtils que va demanar la mare a una amiga teva.
I en la colla de cactus que et punxen mentre mires d'arreglar-los, i en les grans plantes d'ombra que hi ha abaix al pati.
I tornes a ser una mica més feliç. I esperes el proper divendres per tornar-hi.

Violetes

Estàs trista. Immensament trista. Amb una tristesa fonda, que ve de molt endins, i et rossega fins els racons més desconeguts de cos i ànima.
No parles. No en parles gaire doncs tothom diu que és normal, que forma part del procés del dol.
I t'amagues. Només tens ganes d'aïllar-te, de tancar-te en aquelles parets que et duen a una vida antiga, i cuidar les plantes a l'hora del sol.
Però no fa sol. Núvols, aigua, fred i vent és el que t'ofereix la natura encara que necessitis l'escalf del sol a l'esquena per sobre de totes les coses.
I cuses. Penses que el resultat serà bonic -ja n'has fet la prova-, però ara els fils són més feixucs que fa uns dies, i les vores massa llargues.
Demà nedaràs abans del cant, o es quedarà en un intent de posar en marxa el cos que t'ha tocat i que cada dia necessita més i més pastilles per funcionar, però et fas el propòsit de mirar-te les bombolles buscant engrunes de felicitat. I després miraràs de treure la veu a l'hora que expulses uns quants dimonis carregats de pena.
Provaràs de tornar a casa alleugerida.
I potser farà sol el divendres mentre culls un pom de violetes.

Llum interna

Ha estat un cap de setmana apagat per fora, però no pas per dins.
Els matins, grisos i boirosos, no han deixat pas a un sol que lluitava per deixar-se veure, sense gaire èxit, entre els núvols i la suau capa filosa que ho cobria tot pel matí.
La roba no s'ha eixugat gaire, però encara he aconseguit un bon percentatge de peces endreçades. Millor del que em pensava.
La calma. La calma ha aconseguit un dissabte de descans i un diumenge tranquil.
I em convenia. La setmana havia estat intensa i la vaig rematar amb una tarda de jardí d'allò més atrafegada. Encara hi queda molta feina, però poc a poc va agafant aquell aire espaiós que jo volia.
Les hortènsies d'hivern ja arrenquen una segona florida, i les violetes esclaten de color i perfum.
I vaig fent les cortines. Finalment he pogut encarregar els suports que necessito, que són d'una mida massa petita per ser habituals i he dedicat un parell d'hores d'aquest vespre a cosir les vores, mentre unes simfonies de Mahler embolcallaven l'ambient.
I ara miraré d'acabar el vespre d'una forma tranquil·la. Per no perdre aquest tempo.

Rostre fosc

Avui és un dia gris. Amb una grisor d'aquelles que tot ho empastifen, enganxosa i bruta.
De bon matí ja s'ha esquitxat i, com una onada imparable que tot ho nega, l'esquitx s'ha convertit en un maremot que no ha deixat ni una guspira de llum clara.
I jo, al bell mig d'aquesta pasta infecta, mirant de surar en aquest fangar.
I a on collons és la sortida? No veig ni la porta, ni un trist passadís que m'hi condueixi.
Els regalims de grisor m'embruten les galtes i la seva pudor m'ofen.
I m'emprenyo, però no puc cridar.
Sortosament, demà començarà un nou dia en que el sol m'allunyarà de la teva part fosca, i podré mirar calmadament les profundes clivelles que et solquen el rostre.

Dansa

Quatre lletres en aquesta hora tardana, tot i les ganes d'anar a dormir.
Aquests dies ets en mig d'una espiral gegantina, que no et deixa parar de fer més i més coses.
T'angunieja que les tardes de divendres siguin tan curtes, doncs vols endreçar la casa sencera.
Fas una estona de jardí, una estona d'endreça exterior i una altra a dins de la casa, això si no has de perdre el temps anant a fer gestions.
Divendres passat una bona amiga et va proporcionar uns trossos de roba molt bonics, que et serviran per fer unes cortinetes per a les finestres que donen al carrer, entre els porticons i el vidre. Així, que el proper cap de setmana ja tens feina d'agulla.
 I a Begues et passa el mateix. No pares de moure coses, de netejar racons i alts de prestatgeries. De rentar gerros i recol·locar coses.
Suposes que és part del teu dol. Ara tens més temps i necessites estar ocupada. Molt ocupada.
I tens la planxa al dia com mai, i marxes a dormir baldada.
I tornes a estudiar. No podia ser de cap altra manera.
I fas camí. I busques la calma.
I estimes. I enyores. Gairebé ja no plores.
I balles la dansa.

Hora nova

Avui el dia s'ha llevat ventós. Els tendals dels veïns ballen una dansa nerviosa i desacompassada mentre els núvols, amb el seu pas calm, travessen l'espai i fan la punyeta al sol que va deixant ullades de tant en tant.
Jo, aquí al despatx, intentant posar la vida en hora nova i lluitant amb les absències.
Absències que omplen i embafen, que ofeguen i entristeixen.
Però, poc a poc, tot engrana novament. Buides espais i calaixos per omplir-los de nova vida, però alhora deixes deixes molta arrel antiga, per tal que no mori mai la planta de tants records.
I vas deixant que aquesta alegria suau de les coses ben fetes es vagi obrint pas en mig de la tristesa.
I camines. I refàs la vida amb l'ajuda de tants, família i amics, que et fan costat.

Comiat

Marxes mama, però em guardo el millor de tu.
Aquests últims anys han estat generosos i dolços, i han omplert de records bonics les nostres vides.
I em quedo amb això. Amb els tips de cantar i riure que ens hem fet a la dutxa, amb les estones de plantes i jardí, amb els cafès amb llet que mai vaig arribar a fer tan bons com el teu gendre, i amb la bona convivència que ens ha dut felicitat a casa.
Això sí, allà a on siguis que es preparin, que els hi ompliràs de testos l'estança.
T'enyorem Rosi.
T'estimem mama.

Jardinejant al sol

Es fa complicat escriure quan et bullen massa coses al cap.
Hem estat tres setmanes d'hospitals i encara no he retrobat el meu tempo.
Massa emocions i massa estrès.
Sortosament tot sembla que torna a una relativa calma.
Aquest matí, mogudes sobretot per la il·lusió que no per les energies, hem baixat a Barcelona a regar el jardí.
Hem estat totes dues un parell d'hores arrancant herbes i endreçant plantes.
Mentre érem allà, pensava en com de difícil m'hauria semblat tornar a jardinejar juntes només fa uns dies, i em sentia agraïda.
Ho ha aconseguit. Tot i el seu precari estat de salut, ha revifat en mig de testos i jardineres, de rascletes i tisores.
Finalment el meu toc d'escombra i la seva estona de regar.
I el sol, que ens ha fet companyia.

Trencada

Ets en un punt al que no imaginaves que hi podries tornar.
Amb alguna talla més i la cara creuada per un esbós del que en altres temps era un somriure permanent.
Hi ha alguna cosa que ha fet crec dins teu i, el que ara arriba, arriba tard.
Pressió laboral, desencant, i la sensació de ser un motor del que s'espera que no s'aturi les 24 hores del dia, enllaçant obligacions arreu.
Però sempre has estat fràgil; de cos i ànima. I t'has tornat a trencar.
I de moment no et planteges ni el buscar un adhesiu.
Ara només vols que arribin les estones de cant, en les que ets feliç i capaç de riure, i fins i tot de fer el pallasso i destarotar per uns moments el rigor de l'assaig.
Allà no hi ha més pressió que la que t'imposa la teva veu trencada, i voles amb les melodies cap a un món millor. I t'allunyes de la carcassa malmesa que t'empresona i de l'entorn angoixant que et toca viure.
Sort en tens de la música.

Música d'aigua

Tornes a escriure, en un dia plujós i gris però esperat, ja que tant els boscos com el jardí de la mare estaran agraïts per l'aigua rebuda.
T'acompanya l'agradable soroll de la pluja i també el fons d'aquelles empipadores cançons que sonen per la radio i que avui no s'adiuen gens amb el dia.
I ets aquí, així, mirant de retornar al ritme habitual, després de la parada forçada a que t'ha condemnat aquella caiguda, tot i que encara has de guarir moltes nafres.
Ahir vas tornar a treballar, amb il·lusions renovades malgrat les complicacions laborals. Creus fermament que, tot i els greus entrebancs, passarem aquests anys dolents i sortirem endavant. En cap moment et pots deixar vèncer per desànims i males vibracions.
Mires d'estar més tranquil·la a casa, acceptant que no tot és de color de rosa però tampoc gris, i proves de nedar per altres tons, buscant un entorn agradable.
I penses en què faràs per dinar, doncs avui no ha arribat ni una engruna de la inspiració humana o divina necessàries per confegir menges senzilles de preparar, el braç i l'espatlla encara no et permeten gaire cosa, però apetitoses alhora.
Hauràs d'anar a remenar per la nevera...

Amb un pam n'hi ha prou

Vius una temporada grisa, d'un gris ben fosc tirant a negre, i no trobes el desllorigador.
El cap i el cor moltes vegades no van en la mateixa direcció, i el cos va fent de les seves.
Has perdut aquell punt feliç i tendre que t'unia a la mare i, tot i que la convivència és amable, necessites fugir d'aquella espurna de recel. Potser t'havies creat un món de colors brillants i dolços que no corresponia del tot amb la realitat.
Tampoc trobes l'encaix amb qui t'acompanya, en la nova etapa encetada. Massa experiències viscudes i massa pors acumulades que han sortit a la llum, surant alegrement em mig del teu garbuix, i que no trobes com eliminar.
I el cos. Què dir d'aquest cos que sempre ha decidit emmalaltir en lloc d'ajudar quan hi ha neguits.
No el controles, com tampoc controles la teva vida.
I vas passant. Et fa la impressió que només vas passant per sobre de tot, vivint d'obligacions.
I et menges els anys i la vida sense assaborir-los.
Però saps que ho pots fer. No fa tant has viscut amb la dolçor al paladar que et dóna la música.
Potser massa mesos sense notes, i tot el que has de fer és cantar. Cantar per alliberar-te i cantar per ser feliç.
I ara en tornes a tenir una bona oportunitat. Has recomençat a la coral, amb la sensació que el nou mestre ens durà pel camí de les bones i ben fetes músiques, i t'ajudarà a enlairar els peus un pam del terra per així trobar novament la perspectiva adequada amb què enfocar de nou la teva vida.

Canícula

Hauries de mirar d'escriure per desfer boires. T'ho dius mil vegades, però no t'hi poses. Prefereixes perdre hores davant la pantalla per no pensar.
Mires cap una altra banda per tal de no topar amb una realitat que t'angunieja.
Saps que així no soluciones res, i també saps que el neguit no marxa, però et plantes un i altre cop, amb una dèria obstinada, al davant d'aquell joc d'origen xinès que et fa voltar el cervell per tal d'agilitzar neurones atrotinades.
Esperes que el mes vinent sigui millor, que les coses canviïn, però la teva fe no mou res més que quatre fitxes.
Reconeixes que la clau és l'espera, però et costa enormement, i les forces es fonen en mig d'aquesta calor aclaparadora que merma cossos i ànimes.
I t'aixeques per enllestir un dinar fresquet que ajudi a passar la canícula d'aquest estiu.

Beneïda aigua

Com sempre, l'aigua et fa miracles.
Ahir tornaves a casa al vespre, amb aquella mescla de cansament i atordiment tan coneguda que et pren forces. El cel era encapotat com el teu cap, però la temperatura convidava a un bany.
Reconeixes que et va costar, però finalment et vas canviar de roba i vas baixar.
Et va sorprendre l'aspecte de l'aigua, un punt tèrbol, contrastant amb la transparència habitual, però feia conjunt amb el vespre.
Et vas capbussar i vas començar a nedar amb aquella calma que prepara el cos, i, poc a poc, vas anar trobant el ritme.
Ets molt lluny del que podies fer, però, encara que lentament, vols aconseguir recuperar la forma física.
Així, la grisor t'envoltava per dins i per fora, però la sensació era agradable.
Si reposaves panxa amunt, tot el que veies era una massa espessa de núvol, amb els arbres a la vora, que no feien sinó acompanyar amb la foscor del seu verd vespral. I si et capbussaves, aquell punt tèrbol desdibuixava les rajoletes que de dia llueixen un garbuix de tons blau cel.
Però amb l'esforç i les braçades la teva grisor es va anar fonent amb el paisatge i, com en una osmosi, es va afegir a la resta, alliberant-te.
En tornar a casa les forces eren renovades i creus que mig veïnat et va sentir cantar al bany mentre banyaves a la mare.

Garbuix

Ets aquí provant, sense èxit, de posar en ordre els teus pensaments.
No saps si, com en aquell conte de Murakami, tu també tenies la panxa plena de cucs i has passat a l'altra banda del mur.
Tothom et diu el què, però només tu pots aclarir el garbuix que et fa ballar el cap.
I saltes de la feina a l'embolic sense adonar-te'n tot i que procures no perdre la concentració necessària.
Sort en tens d'aquestes lletres...

Calma

Quarts de sis de la tarda d'un divendres que, frenètic al dematí, em regala una estona de calma.
La mare i el gos dormen, i jo guardo la casa amb un cafè amb gel al costat.
Acostumada a gaudir la meva soledat, enyorava un moment com aquest.
Necessito descansar i he decidit que el cap de setmana serà calm, pausat i tranquil.
Així, els meus plans per a aquesta tarda passen per una estona de cosir i, quan baixi una mica més el sol, una estona d'herba i aigua.
Amb aquesta crisi tan cruel que ens tenalla, hi ha molts nervis a la feina. Males cares, comentaris fora de lloc i, fins i tot, crits.
Jo m'allunyo de tot això i procuro que la meva feina, tot i seguir un ritme delirant, segueixi envoltada de bon humor.
Les meves són potser les més sonores i abundants de les escasses rialles que se senten a l'empresa, i no deixaré que es fonguin fàcilment.
Crec fermament que encara tenim camí per recórrer. Per la meva part no quedarà.
Em sembla sentir passes. Posarem fil a l'agulla.