Un bon dia

Avui no he viscut la Diada.
Avui ha estat la culminació d'un procés que ja fa dies que va en dansa, un procés que m'ha dut a una mena d'esgotament físic i mental i m'ha reduït a una dona neguitosa i plorosa.
He tingut la sort, però, de poder-ho expressar amb claredat, i qui sempre m'acompanya ho ha entès perfectament.
I ha muntat un dia especial, i absolutament encertat, en el que he aconseguit, tot i la deixadesa del meu cos, un relax senzill, planer, que poc m'imaginava donades les circumstàncies d'aquests últims dies.
Ha estat un dia viscut endins, però amb companyia. Un dia en que hem improvisat tot un seguit d'activitats calmes que han estat un regal per als sentits i l'esperit.
Una exposició fotogràfica al Mnac. He de dir que és una delícia veure fotografies amb algú que, a més de mostrar-te el seu parer estètic, et fa comentaris tècnics d'alçada que t'ajuden a copsar millor les sensacions d'aquell instant.
Un dinar en un restaurant tranquil, de cuina japonesa que, tot i no ser la meva preferida, he triat personalment. Adient i agradable.
Un cafè de tarda en un bon hotel. Una gran sala modernista, amb aquell luxe discret i contingut que tant m'agrada, amb bona música d'ambient i un tracte exquisit que han arribat al punt àlgid quan un pianista ha pres el relleu de l'aparell electrònic.
Senzillament deliciós.
Una pel·lícula de cinema amb un tempo llarg, d'aquelles que potser avorreixen a molta gent però que a mi, com sempre, m'atrapen.
I la companyia, que ha sabut trobar la distància adequada i m'ha fet sentir recolzada.
Una Diada sense Diada, però un bon dia al cap i a la fi.