Avui és un dia feixuc.
Ja va començar ahir al vespre en que, com que no hi estic acostumada, no m'ubicava a casa, essent dilluns. Vaig voler veure un programa a la tele que abans m'agradava i, a més d'avorrir-me, em vaig endormiscar. I au!, després lleva't del sofà i, sense saber ben bé com ho fas, pren-te les pastilles que et toquen i arriba fins al llit.
Llavors no gaudeixes de la lectura però, feliçment, vaig aconseguir adormir-me en poca estona.
Aquest matí m'ha despertat l'alegria d'una pluja potent, però tot i així no he aconseguit desfer-me d'aquell embotament possiblement provocat pels canvis de pressió atmosfèrica, potser per unes neurones mandroses.
La grisor no només és al cel. Segur que dins del meu cervell n'hi ha més del compte, però no per una sobtada abundància de matèria gris, no, sinó per aquella boira que segur que es passeja a l'ample dins dels espais buits, que tinc clar que avui hi són.
Ha estat un d'aquells matins en que mires el rellotge més de l'habitual, signe inequívoc de que no et concentres, en que les hores no acaben mai de passar i no aconsegueixes trobar un fil adequat del que estirar per tal que la feina flueixi correctament.
Ara, un cop dinada, tot escoltant la pluja que dringa a sobre de la teulada coberta d'uralita, escric aquestes lletres per tal de passar aquesta estona mandrosa.
2 comentaris:
¡ Em fas una enveiga!,pero sana,no saps el que donaría jo per poder escriure els meus sentimens la maitat de ve,no la maitat una miqueta de com tú,i no em parlem de las faltas ortografia.
Hola Mª Rosa!
Em fa molta il.lusió el fet que m'escriguis.
Potser no saps escriure sobre els teus sentiments, però el que sí que saps fer molt bé és estimar-nos i fer-nos feliços al teu costat.
Petonets dels grossos!
Publica un comentari a l'entrada