De debò reconforta?

Avui, com cada dijous al vespre, he anat a classe de balls llatins.
Aquest curs hi ha molta gent nova, de la qual una bona part està passant per les mateixes trifulgues que vaig passar jo mateixa l'any passat.
Et tornes boja intentant seguir tots aquells passos que et semblen ben enrevessats, amb aquella velocitat que llavors et sembla trepidant, tot provant de mantenir el ritme d'aquelles músiques que a més a mi no em deien res de res.
En sortir, he creuat per primer cop unes paraules amb dues dones que m'explicaven com de sorprenent és per a elles que la mestra no s'equivoqui.
Jo els hi he dit que sort en tenim de algú tan experimentada i bona ballarina com l'Àngels, i elles hi tornaven.
Quan les hi he preguntat de què serviria que s'equivoqués, una d'elles, tota segura, m'ha dit que com a mínim els hi reconfortaria.
M'he quedat a quadres i he marxat amb una salutació de compromís.
No és el primer cop que veig gent que se'n alegra quan algú de demostrada vàlua s'equivoca.
Deu de ser inseguretat, potser enveja, no ho sé, el que els porta en aquestes afirmacions, però, en el fons, no crec que en treguin cap mena de plaer.
Admiro sense reserves la gent que sap fer molt bé coses per a les quals la meva habilitat no els hi arriba ni a la sola de les sabates.
No per això deixo de ser valuosa. Segur que també tinc coses bones, siguin o no perceptibles als demés.
Encara la meva sorpresa.