Ja no hi ha jardí.
Sense sol, els colors s’esvaeixen
irremeiablement
Sense aigua, les fulles, marcides,
comencen l’últim viatge,
aquell que les convertirà en no res
un cop al terra, trepitjades i desfetes,
sense identitat,
es barregin amb la pols.
Les aromes, diluïdes en l’eteri,
no tornaran mai més a enamorar els sentits
i aquell doll d’aigua, amb el seu murmuri
de dolça melodia
ja no trobarà uns ulls assedegats
als que fer somriure amb la seva frescor
Pols, fred i foscor
Mai més alegria i vida
4 comentaris:
Escrius molt bé. Però jo em nego a creure en el mai més. No hi crec, ni vull fer-ho.
Benvolgut Tresinores, em fa molta il·lusió veure't per aquí! Molta!!
En aquests moments, malauradament, no puc pensar en cap altra cosa que el mai més. La vida, de tant en tant, et porta aquestes coses.
Fixa't que “ en aquests moments” i “mai” son dues coses absolutament incompatibles en una mateixa cosa. Potser caldrà una gran transformació, de les coses, potser de les persones, però esperança en una felicitat per arribar i una vida plena sempre hi és, malgrat la pròpia duresa de les transformacions necessaries.
Bona reflexió! Sí senyor!
La incompatibilitat és clara!
De totes formes, tot i que no puc negar que és difícil deixar l'esperança, s'haurien de conjugar massa astres i ballar tots alhora per tal que la felicitat, tal i com la entenc ara, arribi.
Les transformacions dins meu hauran de ser gegantines!
Publica un comentari a l'entrada