Camina sola
Potser no porta aquell ritme
però camina sola
El doll de llàgrimes
que li neguen les entranyes
fa que trontolli alguna passa
Rellisca amb el fang però
tot i embrutar-se el rostre
refà el camí tot sentint
la trencadissa d'aquells cristalls
que envoltaven l'ànima
En mig de tanta grisor encén una llàntia
Una petita flama que
l'acompanyi en la travessa
Però camina
Sola, camina sola
4 comentaris:
Em reitero, escrius molt bé tot i que crec que ho fas amb un clar avantatge: tens una vida interior molt rica i saps canalitzar cada un dels remolins que et donen les emocions. Allò que escrius, potser pel moments complicats que passo em provoquen la poderosa però dura necessitat d'abraçar a qui estimo quan està ara lluny, i potser sola.
Potser m'afalagues massa!
Si pots, fes-li saber que necessites abraçar-la. Segur que la faràs feliç.
En aquests moments, m'agradaria molt saber que hi ha algú que vol abraçar-me.
Molts petonets!
Desgraciadament, ni puc abraçar ni li puc fer saber ara per ara. Però confio que sàpiga i no dubti mai que tot i la distància o els silencis, de que és així.
Sí, sens dubte fer-la feliç es tot el que desitjo.
Una abraçada ben forta.
Les teves paraules sempre vessen passió. Segur que sabràs fer-la feliç!
Força!!!
Publica un comentari a l'entrada